Llegim 10/06/2021

L'amor no té edat: 'Tàndem', de Maria Barbal

L'escriptora ha guanyat el premi Josep Pla amb una història de segones oportunitats molt ben mesurada i de bon llegir

2 min
Maria barbal rebrà el premi d'honor a les Lletres Catalanes

BarcelonaEnguany els premis Nadal i Josep Pla ens han regalat un bon tàndem femení. Va passar per primer cop l’any 1994 amb Rosa Regàs i Carme Riera, el 2002 amb Ángela Vallvey i Eva Piquer (col·laboradora d’aquest diari), el 2010 amb Clara Sánchez i Llucia Ramis, i l’any passat amb Ana Merino i Laia Aguilar. Serveixi per compensar una hegemonia masculina en la història dels dos guardons que fa picor.

La mereixedora del Josep Pla i últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Maria Barbal (Tremp, 1949), una de les reputades narradores veteranes de casa nostra, deia en una entrevista amb l'Ara Llegim que amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem en l’adolescència, com ara si trobarem algú a qui estimar i que ens estimi. Els protagonistes de Tàndem, l’Elena i l’Armand, podien haver-se quedat amb les seves vides quietes, però escullen tornar-se a fer preguntes. Tenen dret a tornar-se a enamorar? Sí, el tenen.

L'amor després del desert

L’edat passa factura no perquè el cos es faci menys flexible, sinó perquè disminueix substancialment la nostra capacitat d’il·lusionar-nos. La gran pèrdua és aquesta, no cap altra. Sembla que res ens sorprèn, res ens capgira. “Eren dos cossos que es trobaven després del sol implacable i de la sorra d’un desert, cadascú del seu. Després de molta set”. Què en sap, de l’amor, el jovent que el busca en els absoluts? Potser només compta l’amor després del desert.

L’Elena està casada amb el Ramir i de la seva intimitat de parella queden només les escorrialles dels anys compartits. L’Armand ha quedat viudo de la Remei i ara és un home sol que desperta a una nova il·lusió. Tampoc els fills respectius tenen res a opinar, de les eleccions dels pares. En aquesta darrera etapa, quan ja no calen escarafalls ni grans escenografies, l’Elena no necessita paraules grandiloqüents per caure voluntàriament en els braços acollidors d’aquell amable company de classe de ioga, l’únic home del grup. Escriu Barbal: “No li calia cap mot que definís res ni proposés una nova cita. En tenia prou de ser adorada sense sentir parlar d’amor”.

L’autora de novel·les molt llegides, com les que configuren el seu Cicle del Pallars –amb Pedra de tartera al capdavant–, està avesada en l’art de parlar en veu baixa. Els seus personatges no són ni sorollosos ni grans aventurers. A Tàndem Barbal construeix un relat molt mesurat i de molt bon llegir, on no hi ha les pàgines sobreres que trobem en gairebé totes les novel·les que compleixen amb les demandes editorials.

I si en les seves noves barcelonines recorria barris com el Besòs, Sant Antoni o l’Eixample, aquí el paisatge és Sants. La vida de barri que batega i dona segones i terceres oportunitats si sabem veure-les. Remarcable és aquesta Elena que ha estat mestra i ara, a les portes de la vellesa, decideix volar i no deixar-se reprimir per les pors o per les convencions socials. Una novel·la breu que deixa un gust agradable a vida viscuda i esperançada.

stats