Bronislaw Malinowski, pare de l’antropologia moderna, va deixar de ser un europeu pulcre amb salacot i pipa que trescava pels illots de corall amb la llibreta a la mà quan es van publicar els seus diaris íntims, apunta Adrià Pujol. L’autor de l’estudi sobre els barcelonins, en canvi, mai ha pretès ser un testimoni no involucrat. La veu de l’analista aquí es dissol amb les altres en un conjunt dissonant. Ja d’entrada, l’observador s’embruta les mans amb una realitat que no sap desxifrar del tot.

L’antropologia es demostra així com una ciència paradoxal. L’investigador no pot ser mai exclòs del conjunt que observa, és un intrús dins el seu propi laboratori. Observant els altres, Pujol es retrata a si mateix. Les seves pròpies contradiccions són també les que defineixen la ciutat, aquesta o qualsevol altra. Viure a la ciutat significa oblidar com és caminar de nit sota el cel ras i aprendre a creuar el carrer al compàs dels semàfors. La ciutat ofega tota espontaneïtat i dona, alhora, la sensació que tot hi és possible.

Barcelona és un espai geogràficament definible. Els carrers i les cases poden ser comptabilitzats un a un, fins i tot les persones. Però Barcelona és una identitat simbòlica esmunyedissa. És un espai anhelat perquè permet viure-hi sense pensar mai en la pròpia condició. A la gran ciutat, la identitat és una estratègia, una de les camises de treure i posar. I es pot utilitzar la més adequada per a cada ocasió. Així, la Barcelona actual atrapada sota la lupa és una insolència que sacseja la pau de les existències acomodades. Els barcelonins celebren la seva ciutat perquè no els obliga a pensar mai qui són ni quin lloc ocupen en un paisatge fungible, sempre canviant, del tot inestable.

Acompanyant les filles a l’escola, l’autor s’adona que no hi ha ni un monument de pedra al camí de l’escola i revela així per què “ser català és una feinada”. Viure entre els catalans significa anar construint contínuament uns marcs inestables que mai perduren, per molt lluents i atractius que puguin semblar, com la marca Barcelona els anys noranta del segle passat o el Procés aquests últims anys. La fragilitat persisteix. Carregada amb el llast de tanta llibertat, de poder ser-ho tot i res, la ciutat esbufega.

A sota de l’amable remor dels carrers, Adrià Pujol narra una altra història, la del cicle de la vida i de la mort: l’alegria de les primaveres, l’opulència de l’estiu, l’angoixa davant la mort i l’eterna esperança d’un nou inici. Desvinculada de tot dogma, la comprensió de l’entorn esdevé llavors una narració per sobreviure, per contrarestar amb el coneixement el buit de les indefinicions.