BarcelonaFrancis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels "feliços vint". Tot i publicar en plena modernor d'entreguerres, l'escriptor nord-americà encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a El gran Gatsby, pel que fa al concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l'extrem: el destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se'n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i de les conseqüències que comporten (particularment als que en tenen: els rics també "ploren").

La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar, sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social unida per la mateixa mentalitat i una manera de fer particular. Amb tot, no se salven del fatalisme que hem esmentat perquè la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d'esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal els anys vint, el capitalisme i el comunisme. L'exemple n'és en Gatsby, que corromp l'ideal del somni americà basat en l'autosuficiència (la força de l'individu) i el "tot és possible a Amèrica". L'argument podria semblar de novel·la rosa. Nick Carraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de Jay Gatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i les activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby es va enamorar de la Daisy, una cosina del Nick, la qual s'havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través del Nick, Gatsby retroba la Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, la Myrtle. La Daisy atropella la Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no diem res més. Tots aquests fets es donen enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d'alcohol.

I si féssim un cop d'ull a l'Europa Central?

El gran Gatsby (1922) és considerada una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l'obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge i cada objecte esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).

Felicitem LaBreu Edicions per la iniciativa –la nova traducció és de Ferran Ràfols Gesa– i l'encoratgem, igual que a d'altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a fer un cop d'ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la de l'Europa Central.