Tots els segles s’assemblen perquè els éssers humans som com som i la història funciona com funciona –perdó per la doble tautologia–, però hi ha segles que ho són tot de totes les maneres i que tot ho són amb una violència i una passió inusitades i insòlites. El segle XX va ser el segle hiperbòlic per excel·lència. Per les coses bones i per les dolentes. Ara, fixem-nos només en les dolentes. Les guerres van ser més letals que mai, els genocidis van ser més sistemàtics i massius que mai, els exilis van ser més multitudinaris que mai i la nostàlgia dels exiliats va ser –perquè la informació circulava més àgil que en el passat– més complexa que mai. D’entre totes les nostàlgies del segle XX, però, poques n’hi ha de tan particulars i complicades com la dels russos blancs que fugiren de Rússia a causa de la revolució bolxevic.

Gaito Gazdànov (Sant Petersburg, 1903 – Múnic, 1971) va ser un dels literats més destacats de la diàspora russa. Després de publicar-ne la que és considerada la seva millor novel·la, L’espectre d’Aleksandr Wolf (1948), l’editorial Karwán en publica ara, també traduïda al català per Maria García Barris, la seva novel·la de debut, Una nit amb la Claire (1929), que en el seu moment va ser celebrada per Ivan Bunin i Maksim Gorki, entre altres. Totes dues obres tenen en comú el fet d’estar travessades pels dos esdeveniments que marcaren la vida de l’autor: la participació, com a soldat de l’exèrcit blanc, en la guerra civil que va esclatar després de la Revolució d’Octubre, i l’experiència de l’exili, que a Gazdànov el va portar a Turquia, a Bulgària, a París (on va fer de taxista) i a Múnic (on va treballar a l’emissora antisoviètica Radio Liberty). Una virtut narrativa de Gazdànov és precisament com relata les particularitats i complicacions íntimes de l’exili de tants russos blancs: els privilegis perduts per sempre, el canvi d’estatus radical, el bagatge d’una cultura refinada i les feines que pensaven que no haurien de fer mai, l’enyor per la terra natal i la fosca intuïció –la certesa ominosa, a partir d’un cert moment– que serà impossible tornar-hi.

Una novel·la delicada, intensa i intel·ligent

L’argument d’Una nit amb la Claire és senzill i efectiu, i li serveix a l’autor sobretot per enfilar records i escenes de la seva vida russa. O de la vida russa del seu protagonista i narrador, un jove a qui, al principi de la història, trobem vivint a París i vetllant la Claire, una dona que va conèixer anys enrere, encara a Rússia, i que ara està malalta i sola perquè el seu marit és de viatge. D’entrada, no sabem què va passar entre el narrador i la Claire, i no ho aclarirem fins a la meitat de la novel·la, però tampoc no importa perquè el que de veritat interessa a Gazdànov és evocar la infantesa i la joventut del seu narrador, explicar-ne el caràcter melancòlic i existencialista, descriure’n la família, reconstruir-ne el pas per una acadèmia de cadets, els estius que passava al Caucas i els fets bèl·lics que va viure...

Escrita amb prosa elegant i amb pulsió psicologista, la novel·la és delicada, intensa i intel·ligent, però menor, amb l’excepció de les pàgines en què el protagonista i narrador conversa amb el seu oncle Vitali, un home escèptic, clarivident i menystingut per tothom que formula les preguntes importants i dona les respostes fortes que solem associar a la literatura russa. “El sentit de la vida? [...] Tenia un company que també em preguntava sobre el sentit de la vida –va dir en Vitali– abans que es disparés un tret”.