Literatura
Llegim  /  Crítiques 20/10/2022

Fracassa millor: l'extraordinari Ismael Smith

'Les altures', de Sebastià Portell, gira al voltant d'una personalitat complexa i excèntrica, la del pintor, gravador i escultor català Ismael Smith

3 min
El MNAC toca el cel i baixa a l’infern de l’obra total d’Ismael Smith

BarcelonaUna de les sensacions que provoca la lectura de Les altures, la tercera novel·la de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), és que és un llibre pensat, mesurat, fins i tot madurat. Cadascun dels set capítols que té és una baula dins d’un mecanisme de rellotgeria que retrata un personatge, una família i una època. I això no és poca cosa. La història que es desplega, a base de capes i gràcies a diferents veus, gira al voltant d’una personalitat complexa i excèntrica, la del pintor, gravador i escultor català Ismael Smith.

Sebastià Portell devia descobrir Smith (com la majoria de nosaltres) gràcies a l’exposició que li va dedicar el MNAC el 2017 . Exposar una obra gairebé desconeguda en un lloc tan central li va donar l’espai i el valor que es mereixia un artista com ell, que havia treballat sempre des dels marges i havia tingut un final d’allò més trist: la novel·la brilla especialment quan descriu les etapes tardorenques de l’artista, oblidat a Catalunya i inexistent als Estats Units, on la família s’havia traslladat fugint de les guerres europees. I es nota que Portell l’ha estudiat a fons, perquè fa pivotar tot el llibre al voltant, més que de la persona, de l’obra de Smith: no ha volgut fer-ne una biografia clàssica, sinó que ha intentat crear una obra d’art com a continuació d’una altra.

I la novel·la funciona. Com a retrat d’una família en decadència és exemplar. Com a creació de personatges, n’aconsegueix com a mínim dos de grandiosos, a banda del protagonista Ismael, que gairebé empal·lideix al costat de les dues dones: la mare, autèntica mater familias amb un afany protector malaltís que no fa altra cosa que destruir, un per un, els cinc fills del matrimoni, i la germana Anna Maria, una víctima de l’època que li va tocar viure, i que, si no ens hi hem fixat malament, Portell insinua que també era homosexual, o queer, com el mateix Ismael Smith; hi ha moments plens de tendresa en els quals els dos germans sembla que s’acostin sense acabar de fer-ho per culpa de la ignorància en la qual viu la germana. En aquest sentit, el llibre també vol ser una reivindicació d’un col·lectiu, l’LGBTQI+, els membres del qual han hagut de suportar –i suporten encara, en molts llocs– la incomprensió més absoluta. Les reaccions a les excentricitats i els costums d’Ismael Smith que n’expliquen el bandejament en són un exemple clar.

Encerts i esculls insalvables

Hi ha alguna mancança: qualsevol ficció on una forma artística visual tingui un pes específic ha de superar un escull gairebé insalvable, que són les referències concretes a les obres. I les descripcions de les escultures o dels dibuixos, sense la imatge al costat, es fan feixugues i, sobretot, perden l’efecte buscat. Però en temps de Google, tot es pot salvar a cop de clic. I hi ha algun capítol menys aconseguit que la resta: quan explica el moviment artístic dels “exquisits”, amb els tres amics de joventut d’Ismael, artistes com ell a cavall entre París i Londres que s’ho gastaven tot en festes i vicis, el llibre es torna un pèl encarcarat, potser massa deutor de les fonts historiogràfiques. De seguida, però, amb l’aparició de la figura de la mare, la mort del pare i la fugida als Estats Units fins a una mansió d’un poble deliciosament (és un dir) conservador, la novel·la perd del tot l’encarcarament i s’envola fins molt amunt.

No és fàcil mantenir un estil pulcríssim i eficaç, ni penetrar en la ment d’un artista del tot desconegut de qui només han quedat unes obres que no són fàcils de jutjar des del punt de vista artístic. Portell ho fa i només hi ha algun moment de la lectura en el qual ens sobrevola un dubte: si Ismael Smith era tan excèntric, tan fora del comú, si les seves obres eren tan exagerades, si tenia un esperit tan ingènuament immune al fracàs, no mereixia un retrat més desmesurat? Però, com deia Edith Wharton, a un llibre no se li han de voler fer dir coses que no diu, sinó jutjar el que el llibre és, i no podem sinó felicitar l’autor, perquè llegint Les altures revivim la tragèdia vital d’Ismael Smith, que va passar de promesa exquisida a marginat amb l’esplendor dels cometes: massa brillants per a la majoria de la gent.

stats