L'èxit del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia no s'entén sense la fascinació que aquests règims i els seus líders provocaven més enllà de les seves fronteres, fins i tot en democràcies tan consolidades com la de la Gran Bretanya o els Estats Units. És conegut que Winston Churchill va lloar més d'una vegada Mussolini i que l'aviador Charles Lindberg, molt famós a la seva època, simpatitzava amb el nazisme i va fer campanya en contra de la involucració dels Estats Units a la guerra.

Ara ens arriba un altre exemple d'aquesta fascinació, o almenys visió acrítica, de la mà d'un diari de viatge escrit per un jove John F. Kennedy de tot just 20 anys i que l'editorial Vegueta ha titulat, creant unes expectatives que després no es compliran, El diario secreto de John F. Kennedy. Aquest Kennedy gairebé adolescent va fer l'any 1937 allò que abans i després han fet molts fills de la classe alta nord-americana: un viatge iniciàtic per Europa, tant per conèixer, si era el cas, les seves arrels, com per admirar els tresors culturals del Vell Continent. No es tracta d'un dietari pensat per ser publicat, sinó més aviat com un record, i això li atorga més valor com a document historiogràfic d'una època concreta que no pas com a via per conèixer més detalls d'una biografia que ha estat més que estudiada. El dietari, fins fa poc amagat a la Biblioteca Presidencial de John F. Kennedy de Boston, mostra textos i fotografies del futur president i un amic, Lem Bilings, amb el qual recorrerà a bord del seu cotxe un continent que viu completament aliè a la realitat tenebrosa que l'espera, i que passa per Gran Bretanya, França, Itàlia, Àustria, Alemanya i Bèlgica abans de tornar a Londres.

I què diu el jove Kennedy en aquestes pàgines que faci que valgui la pena llegir-lo més enllà de la mitomania kennedyana? Doncs resulta interessant comprovar que, quan passa per Alemanya, fa afirmacions que podrien satisfer perfectament un nacionalsocialista però que alhora són un preludi del que vindrà: “Totes les ciutats són molt boniques, fet que demostra que les races nòrdiques certament semblen ser superiors a les llatines. Els alemanys són massa bons; per això la gent s'aplega en contra seu, ho fan per protegir-se...” Susan Sontag va batejar aquest fenomen com a “fascinating fascim” el 1974, tal com apunta l'historiador Oliver Lubrich, responsable també de l'edició del llibre, en l'interessant epíleg que tanca el llibre. Tant Kennedy com Billings aprofiten el viatge per parlar amb gent i comprovar sobre el terreny l'efecte de la propaganda nazi i feixista, però en realitat tots dos estan més preocupats per veure coses, fer-se fotos i conèixer noies (sobretot Kennedy), que per la política internacional.

El llibre sadollarà la curiositat del lector, que alhora lamentarà no tenir més detalls de les aventures del jove Kennedy per aquella Europa a punt de la catàstrofe. Per això l'edició es completa amb un pròleg de Santiago Muñoz Casado que ajuda a situar la figura de Kennedy i un epíleg que aprofundeix en la relació del futur inquilí de la Casa Blanca amb Alemanya fins a arribar a un dels moments culminants de la seva presidència quan, el 26 de juny de 1963, va pronunciar a Berlín la seva emblemàtica frase: “Ich bin ein Berliner”. Faltaven cinc mesos per al seu assassinat.