Llegim 29/04/2021

La goma d'esborrar de Donald Barthelme: Extinció Edicions publica 'El Pare Mort'

Traduïda per Ferran Ràfols Gesa, és la primera novel·la del nord-americà disponible en català

Pere Antoni Pons
3 min
'Retroactive II', una pintura de Robert Rauschenberg del 1963

CampanetHo conten Mark Stevens i Annalyn Swann a l’extraordinari De Kooning: an American Master. Un dia, un joveníssim Robert Rauschenberg, que al cap dels anys esdevindria un dels pares del pop art i un dels representants més conspicus de la postmodernitat plàstica, va anar al taller de Willem De Kooning, un dels gegants de l’action painting, aleshores en el cim de la fama, i li va demanar un dibuix.

L’artista principiant sentia una admiració viva i sincera per l’artista veterà, però si volia el dibuix no era per tenir-lo penjat a casa i contemplar-lo sinó per, literalment, esborrar-lo i crear una obra pròpia titulada precisament Erased De Kooning, és a dir, De Kooning esborrat. Com bé interpreten Stevens i Swann, el gest de Rauschenberg tenia un sentit i una motivació dobles: d’una banda, hi havia la voluntat de posar límit a la influència del pare artístic –de matar-lo freudianament–, i de l’altra, hi havia l’afany de marcar un punt d’inflexió en la història de l’art.

La literatura postmoderna de Donald Barthelme (Filadèlfia, 1931– Houston, 1989), de qui Extinció Edicions ha publicat en català El Pare Mort, amb una excel·lent traducció de Ferran Ràfols Gesa i un pròleg sucós i instructiu de Borja Bagunyà, es pot llegir com el resultat d’esborrar els trets constitutius de la novel·la del XIX i de totes les formes de narració que se n’han alimentat.

És evident que Barthelme no crea de zero ni treballa sobre el no-res: en la seva literatura hi ha les empremtes de Joyce i de Beckett, entre altres, igual que el gest de Rauschenberg naixia del nihilisme genuí però intencionat de Dadà i va donar un resultat canònicament abstracte, en el sentit que un dibuix esborrat és una forma negativa d’abstracció. El que Barthelme va voler esborrar amb la seva opció conceptual i formal de la literatura van ser la il·lusió de la representació realista, el gruix moral i la dimensió psicològica dels personatges, la projecció de l’individu com a protagonista –absurd, pletòric o tràgic– de la seva vida i el seu món, i la idea de narració com a relat coherent, totalitzador, finalista i significatiu.

El pes de les herències

Justament, El Pare Mort pot llegir-se com una paràbola sobre el conflicte generacional, sobre el pes de les herències, sobre la naturalesa invasiva i descontrolada de l’autoritat, sobre la influència –de vegades fecunda i estimulant, però sovint asfixiant i violenta– de la tradició. L’argument, que és senzill i avança d’una manera deliberadament confusa i erràtica, ja predisposa perquè el llibre sigui llegit així: una comitiva de dinou persones arrosseguen el cos colossal d’un personatge anomenat el Pare Mort. Aquest Pare Mort, però, resulta que es comporta d’una manera no tan sols viva sinó hiperactiva, capriciosa, intervencionista i autoritària, i domina el relat amb la seva omnipresència incontenible. Per si no hagués quedat clar quin és el nucli temàtic de la novel·la, els protagonistes no paren de parlar, reflexionar i fins i tot llegir –hi ha un llibre dins el llibre titulat Manual per a fills– al voltant de la paternitat, de l’autoritat, de les relacions familiars i de com els fills entomen les lliçons dels pares.

Igual que tants joves que durant els anys 60 i 70 optaren per fer-se unes vides diferents de les que havien viscut els seus progenitors, Barthelme va proposar amb els seus llibres (El Pare Mort és del 1975) una manera diferent de fer literatura de la que havia imperat fins aleshores. Ho va fer bevent de les llibertats improvisades del jazz, recorrent a les mescles del collage (aquí hi ha narració pura, acotacions teatrals, esclats lírics, prosa de manual i contractual, descripcions telegràfiques, sermons grotescos, diàlegs divertits...), i incorporant tota mena d’ocurrències, anacronismes, paradoxes, repeticions, reciclatges, bromes, automatismes, paraules inventades, associacions arbitràries i apropiacions. No sé si ell ho concebia com una revolta contra la tradició, però segur que ho plantejava com un intent d’emancipar-se de la tradició.

El Pare Mort no és apte per a tota mena de lectors, però pot ser una lectura interessant, ocasionalment fascinant i entretinguda, fins i tot per als qui creiem que l’art de De Kooning és molt superior al de Rauschenberg.

stats