La Masechaba és una noia com cal. Ha estudiat medicina, no se’n va al llit amb homes blancs i resa cada dia. La Nyasa, companya de pis seva i metgessa de Zimbàbue, fa de contrapès a la seva innocència inicial. La Nyasa encarna el panafricanisme i la lluita per extirpar el fantasma de la supremacia blanca, reflectida tant en la desigualtat del tractament mèdic que reben els pacients negres com en els cabells allisats de les infermeres negres africanes. La Nyasa fa veure tot això a la Masechaba: l’alliçona i ens alliçona. Podria ser un personatge d’ Americanah, la novel·la de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Al costat de la Nyasa, la Masechaba es fa petita, d’entrada. Fins que el prejudici contra els estrangers, els kwerekwere, es materialitza en violència.

L’escriptora Kopano Matlwa és metgessa igual que la protagonista de Florescència, i no és la primera sud-africana que escriu sobre el context postapartheid i la societat del país. També ho va fer Trevor Noah, nascut mestís de mare xhosa -com ho era Nelson Mandela- i pare blanc en un època en què allitar-se amb algú d’una altra ètnia era il·legal. Llegir Florescència ( Evening primrose a l’original anglès) i Prohibido nacer, de Noah (Blackie Books, 2016), és apropar-se a un mateix escenari. Un entorn en què la religiositat de les mares -devotes, soles a càrrec de les criatures- i la violència de gènere i generalitzada conviuen amb el progrés que ha convertit Sud-àfrica en el que és avui: la primera potència econòmica del continent i el destí de molts immigrants africans, hindús, xinesos.

La novel·la està estructurada en quatre parts i funciona com un diàleg castrat entre la protagonista i un Déu sord. Les cartes només les llegim nosaltres i el Déu absent a qui ella s’adreça cada nit, com s’adreça al germà mort per via telefònica. Escindida entre els prejudicis tradicionalment xenòfobs de la mare i el rancor ideològic a Occident de la Nyasa, la protagonista es limita a la rutina de l’hospital. Però quan esclata la violència contra els kwerekwere com la Nyasa, la Masechaba inicia una campanya mediàtica. Sud-àfrica sembla haver sortit del foc de l’odi racial durant l’apartheid per caure a les brases de la xenofòbia. La protagonista paga cara la seva implicació activista.

El patiment sud-africà, ara

La sang que li raja descontrolada cames avall d’adolescent reapareix quan després d’una guàrdia se li acosten tres homes i la “castiguen” per defensar els estrangers “que els prenen la feina”: “violació correctiva”, n’hi diuen. Florescència és indeslligable del cos. No és irrellevant en absolut el fet que la protagonista sigui una dona, i en aquest sentit el dolor menstrual es converteix en alguna cosa més que un símptoma fisiològic: és el dolor de Sud-àfrica i de les noves generacions africanes. A partir d’aquesta mateixa sang, però, la Masechaba aconsegueix sortir d’una depressió profunda marcada per la mort del germà, per la culpabilitat de no atendre mai prou bé els pacients i per la gosadia de contradir la xenofòbia. Kopano Matlwa és capaç de tocar diversos temes candents a la vegada sense que la novel·la resulti atapeïda, i amb l’auge de la xenofòbia institucionalitzada arreu Florescència ens recorda que la lluita contra el prejudici ha de ser global. Ja no hi ha alternativa.