BorrianaEstrenat en 1985, el documental Shoah, de Claude Lanzmann, és una de les obres mestres indiscutibles del cinema de no-ficció del segle XX. Com probablement sap el lector, s’ocupa de recollir tota mena de testimonis de la barbàrie nazi contra els jueus en la Segona Guerra Mundial. Ara l’editorial Flâneur ha tingut la feliç idea de transcriure el text del film i traduir-lo al català. És una llàstima que l’edició no compte, també, amb una bona introducció per contextualitzar i explicar el guió.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Shoah al complet. La passaven per televisió en horari de matinada, com per no molestar. Van ser deu hores inoblidables. Tot començava amb Simon Srebnick, el supervivent de Chelmno. El seu pare va morir al gueto de Lodz; la mare, gasejada al mateix Chelmno. Ell va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seua agilitat i per la seua bona veu. Als nazis els agradava sentir-lo cantar cançons poloneses mentre navegava pel Vístula més enllà de Chelmno, cap a les praderies on creixia l’alfals amb què alimentaven els conills del camp.

Veure Srebnick travessar de nou el Vístula o la bellíssima praderia polonesa no és res comparat amb el fet d’acompanyar-lo a contemplar el lloc on s’alçava el camp. I descobrir que, en el seu lloc, hi ha un immens buit. On hi havia d’haver un element de sentit, només hi ha el signe d’una gran absència. Després vindran les entrevistes amb els polonesos de Grabow, que ara viuen en les cases que van ser dels jueus. Interrogats llargament, minuciosament, revelaran a la fi la suspicàcia tradicional, l’antisemitisme tan característicament polonès. I Simon Srebnick ha de sentir les paraules nefandes de boca dels seus antics conciutadans –com aquell que recorda que els jueus foren culpables de la mort de Jesucrist–, a la porta de l’església on tancaven les víctimes abans de gasejar-les.

"Si vostè es talla un dit, no em fa pas mal a mi"

I un segon rostre per a l’inventari: el del granger polonès Czeslaw Borowi. L’home que travessava cada dia la via del tren que descarregava els jueus, el testimoni distant i privilegiat, la presència més o menys sensible que anava a treballar amb una constància cega i immemorial, observava l’activitat criminal dels nazis i només l’inquietava si hi havia cap risc que això li poguera passar a ell. Quan l’entrevistador li pregunta si temia també pels jueus, Borowi belluga un cos que ja no és esvelt, contrafà un gest fastiguejat –com suportant la gran recança d’haver de contestar una pregunta així– i dona una resposta simple i exacta: “Si vostè es talla un dit, no em fa pas mal a mi”.

Tot Shoah és una galeria estupefacta de rostres, cadascun amb la seua història. I d’altres cançons que no aconsegueixen superposar-se a la de Simon Srebnick. No hi falten els testimonis dels botxins, com ara l'unterscharführer Franz Suchomel, a qui Lanzmann entrevista amb una enginyosa càmera oculta. Aquest antic SS, que sembla un honrat mestre d’escola jubilat, hi canta la cançó de Treblinka, la melodia que feien aprendre’s als jueus el dia que desembarcaven al camp. “No en queda cap que la conega”, diu Suchomel, i mentre li tremola la barbeta d’una estranya satisfacció sardònica nosaltres descobrim, amb horror, que ell mateix s’ha convertit, insospitadament, en la memòria dels assassinats.

A cara descoberta, Franz Grossler –adjunt del doctor Auerswald, comissari del districte jueu de Varsòvia– assegura recordar millor les excursions per la muntanya que els “tristos” moments de la guerra. I també diu que al Comissariat feien el possible per a alimentar el gueto, com si els nazis hi hagueren actuat com una mena de Creu Roja desbordada per les circumstàncies...

La gran majoria –¿tots?– dels qui protagonitzen el documental ja no són entre nosaltres. Per això precisament té sentit una obra com aquesta.