CampanetLa feinada que durant quatre dècades i des del País Valencià ha fet, sobretot en el camp de l’assaig i de la literatura de no-ficció en general, l’editorial Afers és de les que fan època, de les que donen gruix i potència al sistema nerviós intel·lectual de tot un país, de les que s’haurien de valorar, reconèixer i elogiar moltíssim més del que habitualment es valoren, es reconeixen i s’elogien.

Dirigida per Vicent Olmos, Afers ha publicat obres cabdals d’autors del país –el país entès en el sentit més obert i més desacomplexat, és a dir menys autonòmic, del terme: país lingüístic, país de països– i també clàssics indiscutibles de la història i el pensament polític i cultural occidental modern. Fa anys que dic, a qui sigui que em vol escoltar, que molts dels apriorismes, la majoria de les manipulacions i totes les trampes ètiques, retòriques i conceptuals de l’espanyolisme serien desmuntats d’entrada, o invalidats d’una manera sistemàtica, si el personal –polítics, periodistes, opinadors, etc.– hagués llegit Nacionalisme banal, del psicòleg social britànic Michael Billig, i El pensament nacional a Europa. Una història cultural, del comparatista i historiador holandès Joep Leerssen, tots dos llibres publicats per Afers.

Fa poc que Afers ha obert una nova línia de publicació de narrativa, de nou tant del país com estrangera. Destaquen, de moment, títols com El vicecònsol, de Xavier Serra; Mal jueu, de Piotr Smolar; i La sang del cel, de Piotr Rawicz. Una novetat de les que també faran marca i quedaran és aquesta edició de L’home que seu al passadís, de l’escriptora i cineasta Marguerite Duras (Gia Dinh, 1914 – París, 1996), en traducció d’Arnau Pons, que també n’ha escrit un llarg epíleg que més aviat ha de ser considerat, pel rigor de l’anàlisi i per l’ambició dels propòsits, un breu assaig.

Plaer i mort

“El cert és que en Duras –escriu Pons– sembla que hi hagi sempre un fil tibat entre, d’una banda, l'enormitat d’una destrucció que s’imposa a la consciència amb els horrors de la Segona Guerra Mundial i, de l’altra, el malestar psíquic de l’individu per l’enormitat del desig. Un fil, en definitiva, entre desastre i desig...” L’observació és exactíssima, si l’apliquem a la literatura de l’escriptora francesa, però diria que també serveix, transfigurada o adaptada, per descriure la prosa, la manera i l’actitud lectores i el mètode i el pensament hermenèutics del mateix Pons, que és alhora piconador i germinatiu. D’una erudició bel·licosa i d’una passió –lectora, interpretativa– severa i baralladissa.

El text de Duras és curtíssim. Més que l’epíleg. I funciona no tant com una narració sinó com un diguem-ne assaig escriptural plàstic. Entre el cinema i la literatura, sí, com bé assenyala Pons, i, per tant, amb alguna cosa que l’emparenta, també, amb la pintura de tipus més literari. És impossible no llegir l’escena que descriu Duras en aquest llibre –perquè només és una escena– i no pensar, per la violència, per la mescla de desig i de dolor, de sexe alçurat i de violència tremebunda, de plaer desbocat i de mort exaltada, en la pintura de Francis Bacon.

L’escena en qüestió és senzillíssima: hi ha un home en un passadís fosc, hi ha una dona al sol, hi ha l’exuberància d’un paisatge indoxinès, hi ha l’assalt eròtic de l’home contra la dona, i la submissió d’ella, i la brutalitat física animal d’ell. I hi ha una narradora que ho conta, el·líptica i crua, subtil i explícita, tan brutal com l’home, tan entregada (al que veu, al que conta) com la dona. La literatura com una exploració meticulosa i forta del que és extrem: Duras.