Com la majoria d’ideologies actuals, el nacionalisme és una construcció intel·lectual moderna que sorgeix d’una realitat concreta. El seu potencial se’ns revela a través de la seva capacitat d’adaptació i la seva extensió des dels seus orígens europeus a tot el món. I, malgrat aquest èxit, poques idees són bescantades de manera tan contundent, imputant-se-li la responsabilitat de tots els mals passats, presents i futurs. Però el tret més curiós d’aquesta plaga és que només el detectem i ens destorba quan no és nostre: “El nacionalisme dolent sempre és el nacionalisme dels altres, mentre que nosaltres sols reivindiquem justícia social i llibertat (per a nosaltres, esclar)”. Per a Joep Leerssen, catedràtic de literatura moderna a la Universitat d’Amsterdam, aquesta percepció desigual sorgeix de la instrumentalització política que fa el nacionalisme dels elements culturals identitaris, els etnotips.

Amb la voluntat d’oferir una història cultural del pensament nacional a Europa, l’autor analitza com les bases per a la conscienciació nacional s’estableixen no a partir de trets culturals concrets, sinó amb l’experiència vital: “No és una manera de ser, sinó una manera de mirar”. Així, les revolucions liberals van veure confluir la necessitat de fonamentació del poder d’un estat creixentment burgès, la recuperació i (re)invenció d’unes genealogies que encaixaven amb el romanticisme del moment, i la voluntat taxonòmica d’una ciència de la qual no s’escapaven llengües ni literatures. Els filòlegs “van ser, en gran mesura, els intermediaris, els agents de transmissió”, entre l’esfera intel·lectual i la política.

El nacionalisme treballa sobre una diversitat cultural existent, però sobre aquesta basteix uns mites que li permeten “ancorar els estats emergents”, definir fronteres on potser no n’hi havia, tot creant un ells i un nosaltres, i caracteritzar una suposada “moral col·lectiva”. És aleshores quan “les nacions començaran a veure el caràcter i la individualitat en els aspectes en què difereixen més de les altres”, sovint de bracet “d’estereotips, xafarderies i caricatures interculturals”. La construcció identitària es demostrarà tan potent (i útil) que penetrarà tant en repúbliques com en monarquies, tant en règims liberals com en absolutistes, tant a les esquerres com a les dretes.

El món de les nacions

La imprescindible col·lecció El món de les nacions incorpora amb El pensament nacional a Europa un llibre excepcional. Tot i ser publicat en anglès el 2006 (a partir d’una versió prèvia en neerlandès del 1999), el text no ha envellit gens ni per la temàtica ni per les aportacions. A més, els editors valencians hi han incorporat generosament dos capítols nous que reblen l’actualitat tant del plantejament de Joep Leerssen com de la qüestió nacional, amb referències al Brexit, Trump i l’extrema dreta europea.

El prefaci de l’edició catalana extreu de la seva anàlisi històrica algunes reflexions pertinents per al nostre present. Assumit el caràcter de construcció ideològica, ens proposa d’entendre els aspectes culturals i ètnics de cada nacionalisme i ser capaços de garbellar el que és més bo dels altres i el que és més útil de nosaltres. Davant la confrontació, Leerssen planteja un nacionalisme de tolerància, especialment “envers les minories del nostre país”, perquè “és l’única mesura de la tolerància que tenim dret a esperar dels nostres veïns”. Contrari tant al separatisme que divideix com a l’homogeneïtzació forçada, defensa esperançat que “potser els estats més coherents siguin en el futur els més flexibles pel que fa a la diversitat interna, i els més eficients a l’hora de proporcionar als seus ciutadans un focus cívic, més que cultural, de solidaritat i lleialtat compartida”.