CampanetUna bíblia infantil, de Lydia Millet (Boston, 1968), és una novel·la sobre el conflicte generacional: joves contra adults o, en aquest cas, fills petits i adolescents contra pares. Passa que aquesta és una novel·la singular perquè el conflicte generacional té lloc en un escenari clàssicament apocalíptic, propi del subgènere de catàstrofes. Això permet a Millet de redimensionar a l’engròs els elements clau del conflicte: els retrets dels fills als pares estan carregats d’un rancor cataclísmic i constitueixen una esmena a la totalitat al que són i representen, mentre que l’egoisme dels pares i la negligència que mostren envers els fills pren uns aires grotescament amorals i sinistres.

És clar que tot ens arriba filtrat a través de la veu de la narradora, l’Eve, una adolescent que integra el bàndol dels fills i que parla des dels greuges, rebel·lions i manies de la seva edat i la seva trinxera generacional. En tot cas, que la narradora sigui subjectiva i parcial no vol dir que no sigui de fiar. Millet, com a autora, no ens dona cap raó perquè dubtem de la veracitat –o la credibilitat– del que l’Eve conta. Al contrari, vol que ens en refiem, per això la seva és una veu sensata, pura i precisa, tot i que també és despresa, plena de malícia i té arestes d’una crueltat salvatge. I estocades d’un humor negre que fa riure i glaça la rialla.

Adults que no estan a l'altura de les circumstàncies

I què és el que conta l’Eve? Doncs l’experiència en primera persona d’una mena de fi del món causada pels desequilibris estructurals del canvi climàtic. En aquest escenari de fi del món –la devastació i el caos quasi globals que provoquen una sèrie de tempestes terribles–, una tropa de nois i noies menors d’edat han d’espavilar-se pel seu compte per mirar de sobreviure perquè els adults que haurien de prendre les regnes de la situació han dimitit de les seves responsabilitats, es deixen endur per la desídia i la impotència o, si més no, són incapaços d’estar a l’altura de les circumstàncies.

El ritme del relat és trepidant, però la construcció de la història és pacient i està plena de tensió. Arrenca d’una manera que podria fornir materials per a una novel·la còmicament sarcàstica. Una colla de matrimonis amics, tots benestants, progressistes, intel·lectuals i més o menys en la quarantena, passen les vacances junts en una casa d’estiueig idíl·lica, amb una cabana, boscos i un llac. Tot i que se n’han endut els fills, han decidit consagrar les vacances a l’hedonisme desenfrenat: el seu dia a dia és desordenat i frívol, beuen alcohol sense parar, prenen drogues i practiquen el sexe amb un goig orgiàstic. Més ofesos pel que tot plegat té d’espectacle decadent que enrabiats perquè no els fan cas, els fills no tan sols aprofiten la llibertat de què gaudeixen, sinó que a més juguen a desentendre’s dels pares amb menyspreu. Quan es desferma la tempesta i els adults es mostren com uns inútils, però, la frivolitat i l’hedonisme dels progenitors passen a ser vistos com una ofensa criminal, i més si tenim en compte que, a ulls dels fills, no han fet mai res per aturar el canvi climàtic i, per tant, han contribuït al que passa.

Resumida així, semblarà que la novel·la és una invectiva narrada, una ficció concebuda al servei d’una denúncia ideològica que posa la diana sobre una generació en concret. És molt més que això. Millet, de la mateixa generació que els seus adults negligents, construeix, mitjançant una prosa el·líptica i evocadora i un ritme tallant, un relat poètic i pessimista sobre els perills de l’egoisme i la irresponsabilitat, sobre el trauma dels finals de civilització, i sobre com la indefensió de vegades pot ser la matèria primera amb què es fabriquen les pures ganes de viure.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Una bíblia infantil a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.