“ Aut prodesse volunt aut delectare poetae ”: la vella màxima de l’ Art poètica d’Horaci, que vull rescatar d’aquelles intenses lectures de teoria literària fa mil anys al Col·legi Universitari de Castelló, ben bé es podria aplicar sense problema a la novel·la històrica. De fet, el que voldria precisament el novel·lista acollit a aquest popular i abassegador gènere seria unir ambdós principis, prodesse (ser útil, didàctic) i delectare (proporcionar plaer). Conjuminant la utilitat informativa amb el delit, un autor de novel·la històrica fa sorgir en el lector la miraculosa sensació d’aprendre d’un esdeveniment del passat al mateix temps que s’ho passa bé en el procés de la lectura. Heus ací la clau de l’èxit del gènere: per poc que l’autor siga mitjanament hàbil, i l’època escollida puga despertar les ànsies còmplices del lector, la fama i els royalties estan assegurats.

Pilar Rahola ha escollit, per a la seua peculiar passejada per la història, un període especialment crucial en el destí de Catalunya: el canvi del segle XIX al segle XX. En aquells anys esperançats i dramàtics, que culminaran en la Setmana Tràgica, la burgesia barcelonina afaiçona la ciutat a la seua mida, mentre les contradiccions polítiques amb Madrid esdevenen indefugibles. Són els anys del Modernisme, del llarg carnatge de Cuba culminat amb la independència de l’illa (1898), de l’“Adeu, Espanya!” de Maragall i de la formació de la Lliga Regionalista. En aquest context, un jove supervivent de l’experiència caribenca, Albert Corner i Espiga (“una barreja perfecta de xicot desesperat i aprenent de malfactor”), conquista la fortuna per la via d’assassinar Mateu Liubó, un vidu riquíssim a les ordres del qual feia de pinxo. Sembla, en efecte, la traducció perfecta de la vella màxima moral que ensenya com “darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim”.

És així com Albert Corner funda una família, es fa una casa al carrer Provença, es compra un sofà Chester, col·loca un forjat modernista al seu balcó i comença a freqüentar els elevats cercles socials que l’homologaven amb les seues noves possessions. Ser de la Lliga, per tant, va de soi. La família que forma, però, s’expandirà en derivacions impensades amb el pas dels anys. El fill major, l’Avel·lí, acompanya el pare en l’impuls catalanista, però en aquest cas des de la sinceritat i la radicalitat, no des de l’interès. El seu germà Enric, per contra, és homosexual i es deixa seduir pels aires revolucionaris internacionalistes de Ferrer i Guàrdia i companyia. Amb ell apareixia la temible ovella esgarriada que no podia faltar en una família burgesa com cal. Finalment, la filla petita, Merceneta, es fa lectora de la revista Feminal (que es repartia com a suplement de La Il·lustració Catalana ), i entra en el cercle de Dolors Monserdà, la pionera prefeminista i autora de La fabricanta (1904).

Aixecar-se contra l’arbitrarietat

Aixecar-se contra l’arbitrarietat Els esdeveniments, amb tots els actors del drama, es precipiten. Gaudí va vestint el somni modernista (mentre les revistes satíriques comparen el seu treball a mones de Pasqua o deliris wagnerians); el catalanisme es fa fort mentre l’anticatalanisme, a l’altre costat de l’espill, també es densifica (“ Es tontísimo que V. escriba en catalán ”, li escrivia ja Pérez Galdós a Narcís Oller); Lerroux ho enverina tot amb la seua ideologia de got i ganivet; l’Exèrcit assalta la redacció del ¡Cu-cut! i els anarquistes van posant bombes. Tot sembla conduir a aquella intensa setmana de l’any 1909 en què la reacció contra la guerra al nord d’Àfrica fa esclatar Barcelona en una vaga revolucionària especialment mortífera. En realitat, tot Catalunya s’aixeca contra l’arbitrarietat militar. La família de Corner és la caixa de ressonància de les contradiccions de tot plegat: Enric fa costat als revolucionaris, Avel·lí als catalanistes expectants; el pare és l’únic que no pensa en termes ideològics, sinó exclusivament mercantilistes…

L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que commou el món, tanca la història. Rahola s’ha revelat destra i ha contat bé el seu relat. Sant Jordi l’espera amb els braços oberts.