Llegim 10/06/2021

El catàleg de petites meravelles de Ted Kooser

Edicions Godall publica 'Xanques vermelles', l'últim llibre del poeta nord-americà

3 min
Detall d'una cullereta de cafè

Vilafranca del PenedèsHi ha una poesia d’aquest llibre, la titulada Carrer amunt, que defineix molt bé l’operació poètica de l’autor d’Iowa. Potser no és la més memorable, ni la més commovedora (n’hi ha unes quantes, d’aquestes). El pretext: un home que rega les flors del seu jardí. Des de l’altra banda del carrer, el narrador el saluda, però el que rega no el veu o fa veure que no el veu. La mànega “repartia les gotes brillants com una escombra / o un pinzell, pintant les flors amb esmalt”. L’home aguanta la mànega amb una mà. En aquesta mà, “jo veia que es formaven gotes, / diamants sobre un artell, / i diria que eren fredes, potser / glaçades i tot, però tu havies pres possessió / d’un arc iris, i no el podies deixar estar”.

La mànega es torna pinzell que pinta amb delicadesa les flors. M’imagino que des d’on es troba el narrador és pràcticament impossible de distingir com les flors van recuperant el seu color primigeni, ara ja netes de pols. Impossible, també, parar esment en aquelles gotes sobre els artells de la mà del que rega (quina vista més fina que hauria de tenir, el poeta!). Kooser sempre aplica amb molta perícia el zoom líric. La seva poesia és plena d’històries quotidianes, històries que esdevenen universals, perquè enclouen una valuosa lliçó moral. En la peça titulada Mare i infant, el jo líric acaba confessant això: “i jo que passava per allà”. Hi ha passat just abans que es produís una petita revelació. En Una carta es troben la memòria personal, feta d’imatges esparses, i el temps que corre esperitat (“Potser un dia tornaré, en un poema”). El narrador, òbviament, també hi és. Torno a l’home que rega: el jo recrea l’escena amb una minuciositat microscòpica. Però el que li interessa és l’aparició inopinada d’una efímera meravella: aquell arc de Sant Martí que el ruixim de la mànega ha creat en l’aire, i del qual l’home ha pres possessió.

Reflexionar sobre les marques que deixa el viure

El català és la primera llengua a què es tradueix Xanques vermelles. Llauger i Subirana –que ja ens havien donat L’ocell matiner i altres poemes, del mateix autor– ens han anostrat aquest llibre amb molta saviesa (saviesa reforçada pel fet de coincidir, tots dos, en la manera poètica, en la concepció del fenomen líric, de Kooser). L’obra reflexiona sobre les marques que deixa el viure: un platet buit per a un gat en una casa que és una ruïna, un rastre de botes en una vorera nevada, uns peixets en una peixera rodona que sembla talment un rellotge (dins la qual els peixos formen unes busques que no indiquen cap temps). Senyals, indicis. Els detalls són portentosos: el d’aquella dona que fa del davantal una cistella per collir quatre pomes, per exemple. O fent servir de bell nou el zoom: “com una sola gota / a la cullera d’una fulla, un ou de pit-roig”. Més endavant, el d’una dona que, després d’haver desembolicat una coberteria familiar, es queda “contemplant / el passat en la conca d’una cullera” (Kooser, com Eliot, més que aquest encara, mesura la vida amb culleretes de cafè). O el d’una altra dona, immortalitzada en un retrat, que du al pit “un medalló / brillant com un estel, com si calgués entendre que / qui vas ser de veritat està tancat per sempre”.

Voldria destacar dues poesies amb una càrrega d’emoció superior: La parella i Vergonya. En el pretext de totes dues, la malaltia. El tema divergeix, però: la malaltia com a vincle, en el primer, i com a trencament, en el segon. En l’una i l’altra, l’extrema sensibilitat del poeta per abordar una qüestió tan delicada. Un llibre esplèndid de qui es considera un artesà de la paraula, però que n’és, i tant!, un artista autèntic.

stats