Metgessa i escriptora, Ada Klein Fortuny (1975) és el pseudònim de l’autora de l’assaig La plaga blanca (L’Altra, 2020), amb què entrava al panorama literari català i en el qual posava en relació sis escriptors i la tuberculosi. Ara publica la seva primera novel·la, Lisa Cohen, una història d’amor que aposta pel mecanisme narratiu epistolar. Llegim una llarga carta a l’amant —a qui es dirigeix amb el concepte "estimat senyor meu"— escrita per la Lisa, una dona que puja en un tren a París i reflexiona sobre l’ambició, les desigualtats, les traïcions, el desig, el perdó, la maternitat, els prejudicis i el pas del temps i, en paral·lel, fa balanç sobre les seves relacions passades, sobre l’herència dels grans amors que ha caracteritzat la seva nissaga i sobre la sororitat que s’estableix entre amigues. Una carta que, evidentment, no enviarà mai.

Tota l’epístola que escriu la narradora-protagonista de Lisa Cohen tensa la corda de la vulnerabilitat femenina "entre el pensar potser ja no em vol i el com arribo a voler que em vulgui". Amb la primavera a dins, una felicitat a deshora i un enamorament romàntic cridat als quatre vents, Lisa no amaga que se sent vella i lletja excepte sota els ulls d’ell, l’únic moment en què es veu bonica. Avisa l’amant que "això és un manual d’instruccions", perquè ell no és el primer i els altres, els anteriors, l’han feta com és ara i com, de fet, li ha agradat a ell. El manual d’instruccions fa una retrospectiva i repassa la vida emocional de la narradora, que comença als tretze anys amb un primer petó en un cobert d’una barriada als afores de Liverpool i continua amb un enfilall de relacions fracassades no sempre decebedores (de fet, els homes importants l’han fet créixer i l’han enriquit) que descriu des d’un punt de vista emocional i sempre a misses dites, amb el filtre dels anys, el grinyol de la memòria i, sobretot, des de la llibertat individual sense prejudicis: "M’han desitjat molt, els homes", i la Lisa afirma que ha fet servir molt aquest poder perquè "soc esnob i altiva com una emperadriu coronada".

Ada Klein Fortuny escriu un relat senzill, de llenguatge planer, i amb uns diàlegs que sovint semblen d’un altre segle. Tot i això, Lisa Cohen és un cant a l’optimisme en un moment de trauma col·lectiu, un entreteniment ben escrit d’una dona que transcriu el que pensa com si omplís un dietari sabent que algú el llegirà. Des d’un punt de vista clarament feminista i sota el filtre permanent de la nostàlgia, la novel·la explora temes com el sexe que es ven, "rígid, masculí, vergonyós o alterat, estrafet", però també aprofundeix en el món que s’obre dins de cadascú un cop l’amor s’ha acabat, o tot el que passa pel cap en els retrobaments vint anys després d’una ruptura. Les agressions sexuals, el debat entre la ingenuïtat i la culpa, o l’amor castrador que manifesta Miles, el marit de la Lisa, serviran perquè moltes dones s’hi emmirallin o es facin preguntes sobre les seves decisions vitals.

Lisa Cohen és una opera prima amb moltes de les mancances i els excessos de gran part de les primeres novel·les, però, paradoxalment, es llegeix bé i distreu com passa amb les històries en primera persona que, en un moment o altre, empatitzen amb el lector i li encomanen la joia de viure. I d’aquesta voluntat se’n deriva la creació d’una atmosfera poc freqüent en la literatura actual: som en un món paral·lel, un espai on les dones encara escriuen cartes al tren, els homes porten barret i les dones es fan la permanent i on, malgrat tot, val la pena tirar endavant i no enfonsar-se en els llots de l’existir.