Cal que siguem dignes dels reptes que ens regala la novel·la de Miquel de Palol

Amb la colossal El jardí dels set crepuscles (Proa, 1989), recentment traduïda a l’anglès per Adrian Nathan West i publicada a la prestigiosa Dalkey Archive Press, Miquel de Palol va iniciar un admirable cicle narratiu que va clausurar èpicament, vint anys després, amb El testament d’Alcestis (Empúries, 2009). Al cor d’aquesta aventura trobam dues propostes arquitectònicament complexes i geomètriques que, tanmateix, omplen els buits entre l’alfa i l’omega: el primer pilar és una obra monumental que s’hauria de reeditar urgentment com El Troiacord (Columna, 2001), el segon és el cicle Exercicis sobre el punt de vista que, després de dècades de treball, ara arriba al seu apogeu amb la publicació del volum cinquè, la novel·la Bootes editada per Navona després d’anys dins d’un calaix. Es tracta d’un esdeveniment literari importantíssim, no només perquè contemplam el cim d’una trajectòria que només es pot copsar en la poderosa distància llarga, sinó perquè el volum que ara ens ocupa, de més de 1.200 pàgines, condensa i culmina tota la proposta narratològica de l’ambiciós autor i alhora la desafia, deixant portes obertes cap a noves possibilitats futures ara només intuïdes.

Aquesta és una de les dificultats que ens planteja el creador multidisciplinari nascut a Barcelona el 1953 i integrant de la generació dels 70: totes les seves obres narratives són un únic volum mastodòntic que hem anat llegint en lliuraments periòdics a través de gairebé quatre dècades. Però com ell mateix ha deixat escrit en alguns dels seus títols, com Angèlica i Rafel a Comanegra (2019), l’escriptura que ens planteja és un desafiament no pas gratuït sinó un esforç voluntari per tal de donar-nos el millor que ens pot oferir com a escriptor, una literatura que dialoga amb els clàssics i estableix una sèrie de punts de contacte amb treballs d’acreditats creadors actuals de la postmodernitat com Thomas Pynchon, Mircea Cartarescu o Antonio Moresco. Des de tal perspectiva, en aquestes pàgines ens encaram amb un creador de consciència i control absoluts, un gust màxim pel detall que acaba esdevenint categoria universal, unes lletres laberíntiques al més pur estil Laurence Sterne, una profusió de llargs diàlegs filosòfics que acaben esdevenint entitats gairebé independents i una fusió de gèneres fins a punts que no hauríem pogut arribar a sospitar.

El multivers de Miquel de Palol

Entre l’hiperrealisme més recalcitrant i la imaginació més desbordada, Bootes es presenta com una ciclòpia odissea de ciència-ficció. En aquest sentit, l’atmosfera i l’estil presenten similituds amb la fantasia cavalleresca i mística Ígur Neblí (Proa, 1994), però és també un tractat pensamental a l’altura de les disquisicions teològiques que ens va oferir el Diví Marquès de Sade: un dramàtic trencament amb la moral i les modes imperants. Filosòficament, Bootes encaixa amb els darrers títols de Miquel de Palol, que parla del final del recorregut d’aquest “mico assassí” que és l’ésser humà. En el seu nihilisme a favor d’una extinció gairebé immediata, el creador troba en la literatura, i en el sexe, dues pulsions de vida que encara fan sostenir, amb un xic de dignitat, el maltractat esquelet del món. El volum comença com una obra kafkiana o gracquiana, esdevenint una crítica ferotge contra la burocràcia i els ridículs tràmits paperístics que avui en dia s’han de fer per qualsevol misèria, però avança fins a acabar convertint-se en una demencial tragèdia sobre els maquiavèl·lics mecanismes dels poders ocults que ens controlen, així com una celebració del goig carnal com a fonament vitenc, com bé ho sabia Georges Bataille.

Les exitoses pel·lícules Marvel han popularitzat el concepte de “multivers”, però ja feia vuit lustres que Miquel de Palol el practicava amb la seva obra, integradora d’altres conceptes com la teoria de les perspectives o la física quàntica. Així Bootes és un nou episodi extraordinari del Joc de la fragmentació, un viatge freudià i tarotià que fa servir arcans majors en una trama de viatge heroic que lliga amb la pel·lícula La muntanya sagrada, d’Alejandro Jodorowsky. Com Johann Sebastian Bach, Miquel de Palol no imita l’univers sinó que en crea de nous amb exactitud matemàtica. Tot i que és cert que l’edició final de Bootes arriba amb més d’una falta que s’hauria hagut de corregir, tal com han comentat alguns crítics, és absurd que aquest ridícul continent sigui l’excusa per carregar-se un contingut sobirà, sorprenent, complex i intel·ligentíssim. L’escriptura de Miquel de Palol és sòlida, sofisticada, profundament original i apassionant. Bootes ens confirma que ens trobam davant d’un dels millors grafòmans del món. Ara cal que siguem dignes dels reptes que ens regala.