És un llibre breu, però d’una ambició profunda i panoràmica. És un llibre íntim, però gens impúdic i amb una dimensió militantment comunitària. És un llibre cru, però d’un amor i d’una delicadesa que commouen. I és un llibre que sembla un llibret però que, en realitat, conté molts llibrots. Es titula, senzillament, El que és meu, tot i que l’edició catalana, en una bona traducció de Pere Comellas, hi ha afegit el següent subtítol explicatiu: El viatge d’un fill cap al seu pare, un relat íntim que ens descobreix la història recent del Brasil. L’autor és José Henrique Bortoluci (Jaú, 1984), un fill de família modesta –classe treballadora brasilera, sempre al caire de la pobresa– que, gràcies a un expedient acadèmic brillant que li va permetre obtenir tota mena de beques, es va doctorar en sociologia per la Universitat de Michigan i ara és professor i escriptor.

Haver-se escapat del seu “destí de classe” no ha portat Bortoluci a renegar mesquinament dels seus orígens. Tot al contrari: l’ha ajudat a repensar-los per revaloritzar-los. Alhora li ha donat, però, una mirada interclassista –o millor dit: de desclassat autoconscient– que travessa tot el llibre i que l’ubica en una posició singular. Aquesta hibridesa identitària, el fet d’haver-se criat en un entorn de classe treballadora autèntica però haver-ne sortit i ara pertànyer a l’esfera del progressisme acadèmic, el fa ser conscient dels seus privilegis (és blanc, una condició que en una societat estructuralment racista ja és un avantatge) i, en paral·lel, fa que no caigui ni en els maximalismes ni en els argots per a iniciats propis de qui parla de temes que només coneix pel que n’ha llegit, com li passa sovint a l’esquerra intel·lectual quan pontifica sobre la classe treballadora.

Llibre de mescles i de fronteres, El que és meu està escrit “entre dues destrosses”, la que provoca el càncer en el cos del pare de l’autor i la que provoquen les brutals polítiques de Jair Bolsonaro en el teixit humà, socioeconòmic, mediambiental i cultural del país. Així, el llibre es construeix i es mou entre el relat íntim o personal i l’assaig sociopolític, de la mateixa manera que es construeix i es mou entre la memòria familiar i la història nacional, entre el compromís i l’autocrítica, entre la fatalitat i l’esperança. I, també, entre la certesa escindida per part de l’autor de ja no formar part del món en què va néixer i la voluntat genuïna de reconèixer-ne el valor i d’expressar l’estima per la gent (sobretot la família) que el pobla i que encara és, que sempre serà, la seva gent. En aquest sentit, la figura del pare és central.

Una vida marcada per la feina i les penúries

Camioner de professió durant cinquanta anys, el pare de Bortoluci, a qui el fill-autor de tant en tant cedeix tot l’espai perquè parli en primera persona, fa de guia del lector per una vida marcada per la feina i les penúries econòmiques (una feina duríssima, de viatges de milers de quilòmetres per carreteres perilloses i que el mantenien lluny de casa durant mesos) però, també, marcada per l’aventura i per la participació en els esdeveniments de la gran història. De vegades tendim a oblidar-ho, però els protagonistes de la gran història també són els petits homes i dones anònims que la fan sense que ningú els ho reconegui. Bortoluci els ho reconeix.

La repressió salvatge de la dictadura, la construcció de la gran carretera Transamazònica, la devastació i l’explotació que va suposar aquesta maniobra monstruosa de “colonització interna”, les desigualtats i les injustícies de fons que estructuren la societat brasilera: tot això és explicat d’una manera preciosa i lúcida i feridora en aquest petit llibre gegant.