El plaer perillosament insuperable d'agradar

Jezabel, una novel·la que Irène Némirovsky (Kíev, 1903-Auschwitz, 1942) va publicar el 1936, comença amb el judici a una dona gran, “extremament rica” i presumida, Gladys Eysenach, a qui acusen d’haver assassinat el seu amant de vint anys. Durant tot un primer capítol que en realitat funciona com un pròleg, assistim a la reconstrucció de l’escena del crim a través de l’interrogatori a l’acusada i a tota una nodrida galeria de testimonis. Escrit gairebé com si fos un guió d’una pel·lícula de Hollywood –diàlegs àgils i tallants, secrets que surten a la llum, mundanitat, misteri, drama–, aquest pròleg desplega davant del lector tots els ingredients del que sembla un melodrama passional. Descobrim, perquè així ella mateixa ho ha confessat, que la milionària, elegant i cosmopolita Eysenach efectivament va cometre el crim. I creiem, també, saber-ne les motivacions: la gelosia, el despit, l’amor boig. Després del pròleg, però, la novel·la fa un flashback i procedeix a reconstruir la vida de la protagonista des de la seva més tendra joventut. El que acabarem descobrint és molt pitjor del que ens suposàvem.

Si no sabéssim que l’autora de la novel·la és una dona, hi ha passatges que ens podrien fer pensar que Jezabel és el retrat psicològic d’una protagonista femenina elaborat per un escriptor mascle misogin, el qual acumula un llarg inventari de ferides amoroses i greuges sentimentals. Vull dir amb això que el personatge de Gladys Eysenach presenta moltes de les característiques negatives que la por, la inseguretat, el desconeixement i la frustració masculines han projectat, al llarg dels anys i a l’engròs, sobre les dones: és capriciosa, és coqueta d’una manera egoista i inconstant, és vanitosa, és arbitrària, és superficial...

Una escriptora de primera categoria

Una mirada contemporània sobre la novel·la podria voler pensar que Némirovsky fa que la seva protagonista sigui així per denunciar les deformacions provocades en les dones per la societat patriarcal, però això seria un pur anacronisme. La Gladys Eysenach és com és perquè un dia, de joveneta, descobreix la “voluptat” insuperable d’agradar als homes, i des de llavors hi queda enganxada. Némirovsky, una escriptora de primera categoria, hi insisteix moltes vegades tot al llarg de la novel·la: “Que agradable que era, veure un home als seus peus... Hi havia res millor al món, a banda del naixement d’aquest poder de dona...?” O també: “Estava envoltada d’homes enamorats, i tan acostumada als juraments, les súpliques, les llàgrimes, com un borratxo ho està al vi; no n’estava sadollada, sinó que aquella dolça metzina li era necessària com si fos l’únic aliment que podia sustentar-la”. Podria continuar transcrivint desenes de frases equivalents.

En tot cas, seria un error –també anacrònic– titllar Jezabel de misògina. Némirovsky no fa un retrat de la feminitat i del seu paper al món. Fa el retrat d’una dona concreta i conta la seva experiència del món. A més, si Jezabel hagués sigut escrita per un mascle misogin, la tragèdia de la Gladys Eysenach seria provocada per la seva vanitat, per la seva obsessió per ser jove i bella, i per la seva necessitat insaciable d’agradar, però Némirovsky, lúcida, fa que sigui provocada per la seva incapacitat d’assumir que el temps passa, que ella es fa vella i que el seu atractiu i les seves facultats seductores minven i un dia desapareixeran.