“La mitjanit agita la memòria / tal com un boig agita un gerani mort”. Si substituíssim la paraula “mitjanit” per “matinada”, aquests dos versos preciosos i terribles de T. S. Eliot servirien a la perfecció per resumir què és Shy, de Max Porter (Regne Unit, 1981), una narració –una torrentada retòrica– híbrida, inconnexa i deliberadament desordenada, però expressivament ben dirigida i compacta, sobre un noi adolescent en plena crisi mental, emocional i existencial.

El protagonista del relat –en direm relat, però també en podríem dir poema narratiu, o trencadís crispat, o monòleg ple de veus, o lletania desesperada– és el clàssic adolescent problemàtic, és a dir, rabiosament trist, agreujat, sol i incomprès, ple d’una ira que ni ell mateix no entén, potser bipolar, en tot cas d’una volubilitat explosiva que l’ha portat a insultar la seva mare, a atacar amb un ganivet el seu padrastre, a barallar-se amb amics i nòvies i mentors, i a ser expulsat de diverses escoles. Tot el relat transcorre durant unes poques hores, quan el protagonista, el Shy (que vol dir “tímid” en anglès) del títol, s’escapa de matinada de l’internat –meitat reformatori suau, meitat hospital psiquiàtric per a pacients poc greus– per anar no se sap cap a on.

Un text visualment dislocat

L’autor fa servir aquesta fugida nocturna –“la nit és immensa i fa mal”– per emmarcar tot el devessall de records, pensaments, emocions, pors, ferides, penediments i malestars que travessen o assalten en remolí el cap i el cor del jove protagonista, del qual nosaltres en seguim “la seva caixa de ritmes interna” gràcies a una prosa sobreexcitada i en constant centrifugació. És una prosa on es barregen les frases confuses i les frases límpides, l’insult i el lirisme, l’estirabot argòtic i l’escorç sensible. El llibre presenta, en aquest sentit, una diguem-ne creativitat ortotipogràfica –diferents tipus de lletra, disposició no habitual del text damunt la pàgina– que disloca visualment el text: una translació llampant però òbvia de les dislocacions mentals, anímiques i discursives del personatge.

Alcohol, drogues, sexe, música, l’agressivitat i la fatxenderia provocadores i impertinents de l’adolescència, les autolesions i les agressions: l’inventari és complet. Som lluny del tòpic o el clixé, però. En part, perquè a Shy no hi ha una idealització de l’adolescència ferida i díscola, ni tampoc una demonització. El que hi ha és l’expressió d’un cor i un cervell en formació, vulnerables i desbordats. Sense judicis, al lector se li fa entendre que el Shy ha gaudit de privilegis que no aprecia ni reconeix, però també que té problemes greus i reals.

Porter se’n surt bé a l’hora de construir un text, un personatge, que és tot ell un huracà d’emocions extremes i contradictòries –ofuscació o clarividència, eufòria o depressió, traumes i esperances–, cosa que el porta a comportar-se huracanadament i que provoca per tot allà on passa i en tothom amb qui tracta un huracà de reaccions –consells, retrets, advertències, precs, crítiques, menyspreus, mostres d’incomprensió i estima– igualment extremes i contradictòries. Molt notable.