La literatura també pot ser un refugi, especialment en moments turbulents. Ho vam veure amb la recuperació de La pesta d’Albert Camus durant la pandèmia o d'un grapat de novel·les distòpiques durant el primer mandat de Donald Trump. Un cop el plutòcrata taronja ha tornat a la Casa Blanca, no és estrany que, amb bon criteri, Edicions de 1984 –creada aquell mateix any i batejada en homenatge a la novel·la homònima de l'autor anglès— hagi volgut ampliar el seu catàleg de George Orwell (Motihari, 1903 - Londres, 1950) –on ja trobàvem Dies a Birmània (2011)— amb una tria de peces escrites entre el 1931 i el 1948. La selecció personal i, per tant, discutible –escollida, traduïda i contextualitzada per Pau Dito Tubau— agrupa textos de diversa extensió, origen i interès, en què la literatura –sigui la de tercers a través de ressenyes, sigui la vivència pròpia— hi apareix com a fil conductor.

Per a Orwell, la literatura és indestriable de la pròpia experiència vital i de la conjuntura política del moment: “Un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és, per definició, algú que perd el temps o que és curt de gambals”. En aquest sentit, fons i forma han de convergir en compromís i qualitat per assolir un resultat transcendent. Ell mateix ho exemplifica tant en la seva trilogia més important –integrada per Homenatge a Catalunya (1938; La Magrana, 2023; traducció de Jordi Ainaud), La granja dels animals (1945; La Magrana, 2023; traducció d'Albert Nolla) i 1984 (1949; La Magrana, 2023; traducció d'Albert Nolla)—, òbviament absent d’aquest volum, com a l’hora d’encarar la crítica i l’escriptura literàries.

Les cicatrius de l’experiència colonial a l'Índia i Birmània, del xoc de classe viscut a l’exclusiu Eton i a la metròpoli, de la subalternitat patida com a rodamon europeu i del pas per la Guerra Civil Espanyola condicionen i singularitzen la mirada d’Orwell. “Cada línia d’escriptura seriosa que he escrit des del 1936 ha estat dirigida directament o indirectament contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic tal com jo l’entenc”. I aquesta militància va en paral·lel a una exigència tècnica similar.

El ‘nostre’ Orwell

Per què escric ens ofereix nous angles sobre Orwell, sobre gustos i manies, sobre referents i genealogies, sobre encerts i errors dels judicis propis. Ara bé, també s’inclouen perles que poden ressonar en els coneixedors dels grans títols orwellians, com quan, al referir-se al llenguatge polític, afirma que “està dissenyat per fer que les mentides semblin veritats i que els assassins semblin respectables, i per donar una aparença de solidesa al mer vent”.

És en aquestes intuïcions sobre el futur que el lector agafa el llapis per subratllar la vigència de certs diagnòstics –“El feixista polític clama sempre que lluita per la justícia: Yeats, el poeta, veu al primer cop d’ull que el feixisme significa injustícia i ho proclama precisament perquè és el seu punt de vista”— o algunes prescripcions –“Si odies la violència i no creus en la política, l’únic remei que et queda per als mals de la societat és l’educació”—. No és estrany que, malgrat algunes mancances i rigideses, Orwell segueixi sent un autor útil i vigent fins al punt que, com aquell soldat protagonista del text Records de la guerra espanyola, no dubtem en festejar-lo tot exclamant: “És el millor caporal que tenim!”.