BarcelonaDurant la infantesa i adolescència, Fer Rivas (Barcelona, 1994) s'identificava amb el gènere masculí i se sentia atreta pels homes. Quan feia batxillerat, el seu pare va morir sobtadament d'un atac de cor. Durant gairebé deu anys va tenir el dol encapsulat i enterrat en un racó de l'interior, incapaç de fer-hi front. La literatura va ser l'eina per desencallar-lo: Rivas va bolcar tot el que sentia i que havia viscut en una carta al pare escrita amb honestedat i valentia que va precedir la seva transició de gènere. Ara aquell text s'ha convertit en una novel·la d'autoficció, Jo era un noi (Angle Editorial / Sexto Piso), i ara Rivas treballa per transformar-la també en una obra de teatre.

Per què la novel·la pren la forma d’una carta al pare?

— Primer l’havia escrit en castellà i en tercera persona, però em vaig adonar que no funcionava. M’estava amagant. Vaig començar de nou en primera persona i adreçant-me al pare per recuperar la idea d’una conversa que mai podrem tenir. Aleshores va sortir tot: van aparèixer records i va agafar la dimensió d’una carta.

Per parlar del pare necessita, abans, endinsar-se en la figura dels avis. Què hi va trobar?

— Havia d’entendre el context d’on venia el meu pare. Aquí hi apareixia, sobretot, la qüestió de classe. M’adono que, d’alguna manera, la violència de classe penetra i es filtra en el nucli familiar i en les relacions íntimes. A vegades malinterpretem la violència perquè la veiem només com un element estàtic, quan en realitat és dinàmica: la violència reprodueix violència, encara que es pugui saltar una generació. Al llibre volia parlar d’aquesta herència i, alhora, trencar amb aquesta reproducció de la violència.

Revela una sèrie de fets que, sovint, queden a dins de les famílies, com per exemple que l'àvia pràcticament no sortia mai de casa perquè l'avi li impedia o la voluntat dels homes de la família d'amagar la procedència de classe treballadora.

— Sento que he traït la meva família exposant els seus draps bruts. He trencat amb aquesta idea tradicional que el que passa a casa, es queda a casa. L’entorn em diu: "Quina necessitat tenies d’explicar aquestes coses?" Però crec que hem de començar a trencar amb aquesta opacitat. La família no deixa de ser una microsocietat, el que passa a dins és el que després ens trobem al món de fora. Si no ho gestionem, acaba repercutint socialment. Som moltes les que estem intentant construir un món que sigui menys hostil, més amable, més flexible i més fluid i que ens permeti habitar-lo a totes, trencant amb la rigidesa de la norma.

Durant el pas per l'institut, el protagonista del llibre viu atemorit i alhora fascinat pels companys de classe. El seu record de l’adolescència és el que llegim al llibre?

— En gran manera sí. Va ser un moment molt fosc, de moltes inseguretats, de no tenir referents ni la capacitat de construir narrativa. Em vaig sentir molt sola. Fins als 15 o 16 anys creia que allò que em passava a mi no li passava a ningú. Sentia que cap narrativa m’incloïa, com si el món no m’esperés en cap moment. Sempre he estat una outsider de la meva família i he rebut molta violència per no seguir la norma, però això m’ha permès veure les coses des d’una certa distància. Al principi m’incomodava i m’enfadava, pensava: "Per què he de ser sempre jo qui obri camí?". Però ara ja m’he reconciliat amb això.

L'adolescència és un moment fosc, però també és el moment en què apareix el desig.

— A casa meva no hi havia espai per al desig. Per una qüestió de classe, l’important era ser productiu, aconseguir diners, treballar. Tot estava enfocat a la possibilitat d’ascendir, de ser un altre tipus de família. A banda d’això, al llibre volia parlar del desig homosexual perquè és molt maldestre i està molt lligat a la culpa, a les represàlies sobre el propi cos. Això comporta unes conseqüències molt greus també en termes de salut mental.

Quan aquest desig comença a prendre forma, el pare és a l'hospital perquè acaba de tenir un atac de cor. Per què contraposa aquestes dues experiències?

— Confronto el desig justament amb la imatge del pare en coma, perquè en aquell moment el seu cos estava exposat d’una forma poc habitual, amb un altre tipus d’intimitat. Volia generar aquesta incomoditat que, d’alguna manera, era com se’m va construir a mi el desig. Recordo molt que quan vaig descobrir la masturbació, se m’apareixia constantment la imatge del meu pare. El vinculava al càstig i a la culpa.

Quan el pare mor, la primera sensació que experimenta el protagonista és un gran alliberament.

— Començo a sentir-me lliure quan la figura del pare desapareix, però això va acompanyat de molta culpa. Familiarment, hi havia el discurs que el meu pare era meravellós, carismàtic, bon mestre, bon director i bon pare. Jo l’estimava, però no podia plorar-lo si no construïa una narrativa sobre el que havíem viscut tots dos. Van haver de passar deu anys des de la seva mort fins que vaig ser capaç de confrontar-m’hi i de fer el dol.

Tot el llibre està escrit amb un narrador en masculí, però vostè s'identifica amb els pronoms femenins. Per què va prendre aquesta decisió formal?

— Quan vaig començar a escriure la novel·la, fa quatre anys, m'identificava com a home. Vaig començar la transició just quan va aparèixer l'oportunitat de publicar-la, i em vaig plantejar de canviar el gènere del narrador. Però després vaig pensar que durant 28 anys de la meva vida m'he identificat com a home i m'he construït com a tal, i aquesta història s'explica des d'aquí. De vegades, les narratives trans es construeixen des de la perspectiva d'una única identitat, sota la idea que hem nascut en un cos equivocat. No hi estic gens d'acord. La meva identitat és acumulativa, no és única i excloent. Vaig ser un noi, vaig ser un home gai i ara soc una dona trans. Tot això conforma la persona que soc.