BarcelonaMentre escric això espero la mort imminent de la meva mare i acabo de tornar d’un funeral. Volia escriure sobre un altre tema, però la veritat és que ara mateix no me’n veig capaç. I com que res no s’atura davant de la mort, com que hauré de continuar pagant el súper i el lloguer i les extraescolars i la regularització de les quotes de la Seguretat Social del 2023, doncs també cal que continuï produint, cobrant, facturant. I fent articles.

En aquestes circumstàncies, m’és inevitable pensar en la manera com pensem i recordem els morts. Hi ha un munt de literatura que neix arran d’una mort propera, ja sigui la d’un fill, la del pare o la mare, la de la parella, la d’un amic íntim. Si ens poséssim a fer una llista, no acabaríem mai. Pensava citar-ne algun, però se’m fa difícil triar: ¿què posar-hi i què deixar-ne fora? Llegir sobre la mort, igual que llegir sobre l’amor, les desil·lusions o la ràbia, ens ajuda a trobar companyia i consol, a sentir-nos més humans i menys sols —allà a fora hi ha una persona desconeguda que s’ha sentit com nosaltres i ha posat paraules a allò que no sabem com anomenar—, tot i que no deixa de ser una variant del conegut mal de molts, conhort de bèsties.

Llegir per entendre't i per pair la realitat

Hi ha qui reivindica la utilitat del llegir i hi ha qui, empès per un antiutilitarisme furibund, fa tot el contrari: afirmar que llegir no serveix per res, i trobar precisament en això el gran valor de la literatura. Jo soc dels primers: per a algunes persones, llegir ens és útil no només per entendre la realitat, que vol dir entendre’t a un mateix i als altres, sinó també per pair-la, cosa que no sempre és fàcil. Si tenim en compte que el principi de l’homeopatia és que allò que causa una malaltia també la pot curar, podríem arribar a pensar que la literatura és un remei homeopàtic. Penso en quan em vaig divorciar i vaig devorar amb un entusiasme fanàtic tot de ficcions sobre el divorci (Geir Gulliksen i Rachel Cusk, entre d’altres). De vegades el que cal per curar-se d’una cosa és afartar-se’n. O immunitzar-s’hi: potser llegir és una vacuna.

Tanmateix, que tingui una utilitat —o més ben dit, un munt d’utilitats segons la persona, el llibre i el moment— no és el motiu que ens empeny a llegir. La utilitat és un extra. El que vull dir és que no hem de llegir perquè sigui útil sinó perquè ens agrada. Hi ha moltíssimes coses utilíssimes que tanmateix no fem perquè no ens agrada fer-les: jo, per exemple, soc incapaç de fer exercici físic, per més que entenc i conec la utilitat que tindria per al meu benestar. I no tinc cap necessitat de convèncer ningú que és inútil. Seria absurd. Així que no comprenc aquesta actitud, de vegades fins i tot bel·ligerant, de negar-li la utilitat a la literatura: com si la utilitat fos una cosa bruta, corrupta o blasmable. Com si una cosa que fos útil ja no pogués ser bona.

Pensava, doncs, en la utilitat de la literatura i en la mort. Si llegir sobre la mort ens ajuda (si més no, a alguns), escriure sobre la mort també, perquè et permet processar tots els pensaments contradictoris: al capdavall, la mort continua sent una cosa difícil de comprendre. A mi la mort de les persones que conec em deixa atordida, com si el meu cervell no fos capaç d’integrar la idea de la desaparició física total. La mort és inversemblant.

Esperant, doncs, l’estaborniment que em provocarà la mort de la meva mare, intento preparar-me. ¿Voldré dir alguna cosa al funeral? En cas que sí, ¿què? ¿Com compendiar tota la confusió i la tristesa en un text de cinc minuts que hauria de llegir a batzegades, interrompent-me amb els plors i els mocs, un text que serà per definició insuficient? ¿Com dir res que no soni a cosa ja sentida milers de vegades sobre l’oblit, el record, la pèrdua, la pena, la sensació d’irrealitat? Tot el que es pot dir sobre la mort és banal, poc original, perquè la mort és la banalitat en majúscules: hi anirem a parar tots sense excepció, per més originals que siguem.

M’adono que, si he de parlar el dia del funeral, convindria que ho pensés ara que ja veig l’ariet que em tombarà, però que encara no m’ha tombat. Després, crec que no podré dir res. ¿Seria millor callar aquell dia? Potser davant de la mort, només es pot respondre amb silenci. Temo que si em poso a escriure un discurs funerari sobre la meva mare em surti un llibre de 400 pàgines: seria aquesta l’única manera de dir tot el que cal dir.

Potser l’agonia s’allargarà o potser ella revifarà inesperadament. O potser quan aquest text surti publicat, ja seré irreversiblement òrfena. Mentrestant, potser llegeixo alguns discursos funeraris cèlebres per sentir-me més acompanyada.