Amb aquest vers del mordaç haiku del berguedà infatigable Toni Gol i Roca, que figura al colofó del llibre (“Beneïts siguin/els esforços inútils/i els sacrificis”), queda clara l’advocació que fa Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) de la inutilitat de l’art i la seva rabiosa i necessària utilitat, com ha repetit per enèsima vegada en un brillant assaig recent Nuccio Ordine, i com bé sap el poeta sabadellenc des de fa dècades, si no des de la naixença.

Bach pertany a l’estirp dels poetes-experimentadors (Foix, Brossa, Hac Mor...), i en el curs de la seva obra hi podem trobar de tot. Des del mite personal de Kosambi, passant pel teatre, els aforismes o els microrelats, el ventall de formes i temes i modes és extens, i sembla que cada obra va collant una mica més en espiral fins a l’insondable. Ha plogut molt des d’aquell nostàlgic De rems i hores del 1974. Però fixem-nos en el darrer vers del haiku de Gol: hi ha els sacrificis, no pas com a privació, sinó com a do ofert a la Poesia.

A En abstracte (LaBreu, 2017) Bach, amb la seva proverbial llibertat d’actuació, fa una cosa que “no està de moda”, i per això sorprèn: el dedica al poeta Ricard Mirabete (i en regracia la lectura apassionada de Marta Pérez i Sierra) justament perquè Mirabete li ha servit el tema de la primera secció del llibre (i una de les més brillants): “Estació canalla (en clau de novel·la negra)”. Aquí Bach, anunciant que ens trobem amb la segona tramesa d’una futura (i molt suggeridora) Enciclopèdia digestiva, ens indica que cercar en aquest món canalla (en el sentit pejoratiu del terme, s’entén, no en el de mainada -o canaia, com en diuen a Osona-, també és curiosa la polaritat de sentits d’aquest mot) proporciona un argument més per conèixer el rerefons de l’ànima humana. O sigui, que la intenció no és menor.

Un gran defensor de l’instint

Un gran defensor de l’instintJa des del primer capítol, “Camí d’enlloc”, la força de penetració de les imatges és impactant, tot agombolat hipnòticament amb ritme de haiku: “S’obre la molsa d’un vell xaruc que clama uns llavis orfes (...) La daga nua cerca les velles vulves plenes de pebre. Riuen els cossos que prenen per culera la carn dels altres”. I això només ha fet que començar! Les imatges se succeeixen com un devessall, i dibuixen l’atmosfera amb cruor, a la manera de Genet i amb el desvergonyiment d’un Léautaud: “Amb l’arracada presonera del membre l’amor s’enfila (...) La taquillera es treu les mitges negres i la conquilla (...) una rata enze persegueix un gat mascle amb boca grossa”. Ja s’ha dit que aquests poemes d’ En abstracte són com un cop de puny expressionista. Per a Josep-Ramon Bach escriure és una malaltia incurable, i, paradoxalment, si no escriu, es troba malament. En una entrevista l’autor explica que la coneixença personal de poetes importants (Foix, Quart, Ferrater) no va aportar-li cap ensenyament. L’aprenentatge poètic va ser un afer d’autodidactisme i d’experiència. Bach és un defensor de l’instint com a motor primordial de la inspiració, l’instint i la mirada, la mirada a fons. I la imaginació com a font inestroncable: ha sabut anar del desbordament al control, de la poesia de combat o de denúncia, amb esclat de metàfores punyents, a la malenconia de l’elegia o del pur lirisme. Un ampli ventall que gradua segons les èpoques. Una de les parades a destacar seria El ventríloc tartamut, un desplegament magnífic d’humor i d’ironia. Hi veiem com, de la A fins a la Z, el significat d’una paraula condiciona text, successos i persones. Un autor polimòrfic.