BarcelonaExcepte Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, la seva novel·la més ambiciosa i més impossible –i paradoxalment (o no) també la més rodona–, sempre que llegeixo Max Besora (Barcelona, 1980) penso i sento el mateix: el que més m’agrada de les seves novel·les –l’esperit brètol, la mescladissa de gèneres i referents, la imaginació irresponsable, la gosadia desbocada fins al deliri, la naturalesa de broma colossal alhora improvisada i hiperconscient– és també, en última instància, el que més m’hi falla.

Naturalment, aquesta opinió meva no tindria gaire interès, si no servís per posar sobre la taula algunes qüestions centrals que suscita la proposta estètica de Besora. ¿Hi ha un punt a partir del qual l’excés és massa excessiu i, per tant, s’anul·la a ell mateix? ¿És possible refinar i acotar formalment i argumentalment una novel·la que es vol anàrquica i salvatge sense desactivar-ne la salvatgia i l’anarquia però alhora embocant-ne la potència, afinant-ne la desimboltura expressiva, donant-li una intenció més global, fent-la més precisa? He dit que són qüestions centrals suscitades per la proposta estètica de Besora, però això no treu que la resposta de Besora a aquestes preguntes sigui: “Me la sua”.

Amb això no vull dir que Besora escrigui sense tenir gaire clar què fa. Sí que ho té clar, com queda palès a la seva nova novel·la, La veu del seu amo. Pretén convertir en virtut, o almenys naturalitzar, tota una sèrie d’opcions creatives considerades defectuoses i rebutjables per part de certes concepcions que regeixen el sistema literari. És cert que portem dècades de postmodernitat i que tot és discutible i que tot s’ha discutit, però és cert també que la impuresa retòrica, les descompensacions estructurals, els arguments erràtics, les realitats no plausibles i els personatges demencials en general continuen sent considerats novel·lísticament poc aptes. I aquests són els materials amb què Besora treballa.

Tenir amo és un mal negoci

La veu del seu amo és el relat en primera persona d’un gos –Autobiografia d’un gos traduïda de l’original en llenguatge caní n’és el subtítol– en cerca d’un amo, el qual no triga a adonar-se que això de tenir amo és un mal negoci. Durant la primera part, la novel·la funciona com una faula en què les peripècies del gos protagonista serveixen per mostrar les crisis i misèries de la condició humana i de la societat capitalista occidental: la crueltat, l’estupidesa, la violència, la pobresa, la cobdícia... La mirada càustica i el discurs polític, influència clara de Kurt Vonnegut, són omnipresents, i sovint tenen un to entre enjogassat i pamfletari.

Una botiga de mascotes, famílies disfuncionals, l’abandó i les rutines del gos de carrer, bregues clandestines de gossos, amos alcohòlics, una gossera, una granja, la companyia d’uns llops... La faula més o menys previsible, acompanyada per tota mena de dibuixets i de floritures ortotipogràfiques, dura fins que Besora se’n cansa i es posa a fer la versió trash de La revolta dels animals d’Orwell, que al seu torn empelta de ciència-ficció, El planeta dels simis més Re-animator, o una cosa així. Que tot plegat és una mescladissa desconcertant? En realitat, té lògica que la història d’un gos mil llets sigui explicada per una novel·la també mil llets.