BarcelonaJordi Amat ha remuntat el riu Congo de la història del país a la recerca de la figura d'un Kurtz de torn: no pas un comerciant d'ivori com a la novel·la de Joseph Conrad sinó, en aquest cas, d'un traficant d'informació.

Sobre la taula d'autòpsies de l'escriptor i assagista barceloní (1978) no només hi ha el cadàver d'un psicòpata i, finalment, assassí de dones, Alfons Quintà (1943-2016), primer director de Televisió de Catalunya. A El fill del xofer s'acumula molt de material ara d'enderroc, o per acabar d'enderrocar; ras i curt, les pedres amb què s'ha construït –o destruït, segons com s'interpreti– la Catalunya i l'Espanya del present. El cadàver que s'hi esbudella no és pas el de Quintà, que només és una excusa, un símptoma de malalties col·lectives amb origen en la dictadura més greus que els desequilibris que patia el periodista, dels quals s'ofereixen prou pinzellades perquè el lector s'adoni de la perversió moral del personatge.

El cadàver que interessa a Amat –i no és el primer llibre en què, d'una manera o d'una altra, en parla– és el de la Transició: al Principat, definida i encotillada per la ficció real i tèrbola de l'oasi català; a l'Estat, per una reforma que havia d'evitar la ruptura i que fa anys que sabem que només era un decorat rere el qual, sobretot, hi ha corrupció –la del franquisme que s'estén i en treu profit en democràcia– i l'oblit dels derrotats, que viuen fins pràcticament la victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 amb la pistola al cap perquè no recuperin la memòria, que és una altra forma de perdre la vida i el futur.

L'elevada toxicitat del pujolisme

L'assaig, no pas cap biografia –menys encara en un sentit anglosaxó del terme, per bé que la figura de Quintà el travessi de banda a banda– també il·lumina les cireres podrides que es remenaven a i des de Madrid, amb especial atenció al poder mediàtic (El País) i la seva connivència amb el poder polític. L'anàlisi més minuciosa d'Amat és, però, el pujolisme en sentit estricte i, en sentit ampli, el país que genera. El resultat de l'autòpsia és la detecció d'elevadíssims nivells de toxicitat.

Quintà, a més de ser fill del xofer de Josep Pla, posició de la qual s'aprofita fins a la ignomínia, és poc més que un sicari que acaba triant el cantó fosc de la força (el quart poder). En algun moment es va creure que era el Walter Cronkite, el Bob Woodward, el Carl Bernstein o el Ben Bradlee de Catalunya i Espanya, i només era una mena de Tom Ripley sempre disposat a passar per caixa.

Amat explica la tara psíquica de Quintà com un producte de l'abandonament del pare del niu familiar. En part, pot ser perfectament. Amb tot, el mateix escriptor admet les limitacions de la feina que té entre mans: "Però ningú coneix l'argument complet de la seva vida. La vida no té argument. Només l'inventen els biògrafs quan elaboren les seves il·lusions biogràfiques. Aquesta n'és una i és fosca, massa, com el seu protagonista". Per tant, ¿i si, a més de ser la víctima dels cops de la sivella del cinturó del pare fos també la personificació de la maldat perquè, senzillament, en gaudia?

¿Era aquest el gran secret de Quintà? Ho sembla. Perquè una altra de les grans hipòtesis d'Amat és que el que semblava tenir –proves inculpatòries contra Jordi Pujol en el cas Banca Catalana– no existia. I si no n'hi havia, de proves, que en algun moment aquest monstre hagués arribat a tenir tant de poder als mitjans de comunicació de Catalunya i Espanya només posa de manifest la disfunció del sistema.

Tot això i molt més mostren les 250 pàgines d'un llibre que només té una mancança no pas atribuïble a l'autor sinó als editors. El lector també té dret a veure una mica del material gràfic a què sovint fa referència Amat. Els que vam treballar sota les ordres de Quintà sabem quina mirada de boig tenia. Si tothom la pogués veure seria més fàcil censurar tots els que li van pagar i li van lliurar poder en safata de plata. Per passar-ne pàgina, Amat ens proporciona un mirall. Sortir del laberint i del miratge que s'hi reflecteix també depèn de la lectura que en fem. L'eina hi és. Llegir-la fa mal. Però fer-ho és beneficiós.