¿Som prou conscients del que ha donat i continua donant la poesia del País Valencià al riu cabalós de la poesia catalana universal? Potser no. I ara se’ns veu confirmat. Qui s’ha adonat de la importància d’aquesta publicació? Ben pocs. Sort que la Institució Alfons el Magnànim va fent la seva feina de manera impertèrrita, i ara ens ha proveït d’aquest volum de referència que dona compte de l’entitat literària de Jaume Pérez-Montaner, una figura indiscutible de la poesia catalana del segles XX-XXI. Fa pocs dies, una polèmica a les xarxes sobre la manca de respecte i de consideració cap a grans figures històriques de la música popular del país per part de festivals i plataformes molt ben subvencionats posava en relleu aquest problema del Principat, en aquest cas en el terreny musical: és l’arrogància del nouvingut, la seguretat del talòs, que segueix la dita castellana: “desprecia cuanto ignora ”, sense ser conscient que si ha pogut surar és gràcies a la feina fosca i immensa de molts que l’han precedit i que han construït tradició. En una Poètica magnífica que clou l’antologia (fixem-nos que el títol del llibre ja és tota una divisa: Defensa d’un forma ), Pérez-Montaner repassa els problemes fonamentals de la poesia. Tornant sempre a la famosa sentència brechtiana, els “mals temps per a la lírica”, el poeta ens recorda que, malgrat tot, la poesia gaudeix de bona salut, i que és prolífica en el país, no tenint, doncs, “una justa correspondència ni amb el baix nivell de lectura ni amb l’escassa presència i distribució de les obres poètiques”.

El poeta cita el Hölderlin de la pregunta “Per què els poetes en temps de misèria?”, el Shelley de la Defensa de la poesia (“els poetes són els legisladors no reconeguts del món”), i la nord-americana Adrienne Rich, que parla de la poesia com a “constant redefinició de la llibertat”. Pérez-Montaner hi afegeix, de collita pròpia, una definició perspicaç i lúcida: “Entre les moltes virtuts de la bona poesia jo destacaria sobretot que la seua pràctica i la seua lectura ens fan veure que estem conscientment vius i que podem sentir fins i tot la textura de la nostra pròpia experiència del món”. Un epíleg extraordinari de Dominic Keown dona claus essencials per entendre el poeta, i el pròleg seriós i documentat de Martí Monterde ajuda a situar Pérez-Montaner.

Algun dia hauríem de poder parlar de l’alta dicció poètica d’aquest marinenc de l’Alfàs del Pi. No us el perdeu.