Un àngel samurai anomenat Yukio Mishima

Hi ha suïcidis d’escriptors que revesteixen de morbo i de mite l’obra literària que deixen: l’alcohol i la bossa al cap de Gabriel Ferrater, que es va matar als cinquanta anys perquè no volia fer “pudor de vell”, o la soga de Gérard de Nerval, que va deixar una nota que deia “no m’espereu aquesta tarda perquè la nit serà negra i blanca”. Podríem ampliar molt més la llista, però no trobaríem res comparable a la mort de Yukio Mishima (Tòquio, 1925-1970), tan escenogràficament espectacular i tan ideològicament connotada que, més que no pas revestir de morbo i de mite l’obra, la distorsiona fins a gairebé eclipsar-la.

Patriota inflamat, militarista i tradicionalista, però alhora parcialment occidentalitzat, el més conegut dels escriptors japonesos del segle XX es va matar per seppuku, un suïcidi ritual propi dels samurais que les autoritats nipones van prohibir al segle XIX consistent en clavar-te una espasa a l’estómac i obrir-te en canal fins a esbudellar-te mentre esperes que un company de confiança et remati amb una estocada seca al coll que et decapitarà. Mishima va fer això després de liderar un cop d’estat fallit, i amb ell va matar-se el seu jove amant. És una mort que ajuda a entendre la seva obra, però que n’esbiaixa la lectura.

Això queda clar llegint el recull Onnagata i altres contes, publicat per Edicions del Cràter i traduït al català per Albert Nolla. Són vuit contes, la majoria d’extensió mitjana, escrits en diferents etapes de la curta vida de l’autor, i que ofereixen un mostrari bastant complet dels temes que més li interessaven: la relació entre la tradició i la modernitat; el sentit de l’honor; la virilitat i l’homoerotisme; el patriotisme en la seva accepció més fanàtica i intransigent; la vida entesa com l’encarnació d’un arquetip o com la representació d’un paper assignat per la història o pels valors de la comunitat... Complementant la diversitat temàtica, els vuit contes del recull també despleguen totes les sensibilitats de Mishima, capaç de la subtilesa més poètica i delicada i de la violència més esmolada i freda.

El xoc entre el refinament i la pulsió possessiva

Em centraré en tres contes. A Onnagata, que és el nom que reben els actors masculins que interpreten personatges femenins en el teatre kabuki, Mishima mostra les evolucions d’un triangle relacional format per un actor icònic i venerable, per un admirador seu i per un modern director de teatre. L’escriptor és un mestre en la descripció i l’exploració dels efectes provocats pel xoc entre la dissimulació i l’egolatria, entre el refinament i la pulsió possessiva, entre el que sempre s’ha fet igual i el que es pot provar de fer diferent, entre el que creiem saber dels altres i el que realment n’entenem. A La perla, la reunió de cinc amigues per celebrar l’aniversari d’una d’elles és el pretext per posar en marxa tota una dinàmica de malentesos, mesquineses, recels i petites deslleialtats, sempre condicionades pel temor o el desfici per com ens veuen els altres.

Patriotisme és el millor conte del volum. O el més escabrosament fascinant, com a mínim. Mishima hi relata el suïcidi per seppuku d’un jove militar i de la seva preciosa esposa, el qual és precedit per una celebració terminal i fervorosa de l’amor carnal. Mishima estetitza i sublima l’acte d’una manera poderosíssima –l’associa a l’honor, al plaer suprem, al coratge, a la bellesa, a la transcendència, a la felicitat...–, fins al punt que el conte funciona perfectament com una apologia del suïcidi. Esgarrifa només de pensar la quantitat de joves japonesos que el deuen haver llegit just abans de matar-se. Terrible i magistral.