La portada del llibre Mirador indiscret. Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30, a cura de Carles Singla i editat per Eumo, és de Feliu Elias, l’Apa. I és una caricatura eloqüent i satírica que mostra el tipus d’humor simpàtic que contenen alguns d’aquests textos que són, de fet, imatges d’una època mítica, la de la Catalunya dels anys 30. Una època que va del final de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’esclat de la Guerra Civil, passant pel sacseig de la República i l’Estatut d’Autonomia. Sens dubte que en aquests textos petits hi ha l’esperit de l’època, amb els seus somnis de llibertat, democràcia i progrés, però agafats tendenciosament per una mirada irònica i festiva que feia les delícies dels indiscrets. Alguns dels protagonistes, certament, hi queden ben retratats.

Els textos recollits per Carles Singla es van publicar a la secció Mirador indiscret del setmanari cultural Mirador. Mirador mereix un punt i a part, perquè des que va arribar als quioscos catalans, el 31 de gener del 1929, es va convertir en lectura imprescindible pel to que gastava, la qualitat, la temàtica i les signatures d’escriptors de gran talent. Llàstima que va tenir una vida breu, fins al juny del 1937, perquè aquelles vuit pàgines de paper setinat, mida diari, combinaven articles i informacions sobre política general, dedicaven pàgines senceres a literatura, teatre, cinema, arts plàstiques i, si convenia, música. Mirador era una revista republicana i liberal que reflectia les opcions polítiques del seu editor, Amadeu Hurtado, advocat afí a Acció Catalana, però els capitans d’aquell vaixell sensacional eren Manel Brunet i Just Cabot. De caràcter europeista, Mirador volia una modernització de la societat catalana, amb una clara voluntat d’incidir en les arts escèniques i en tots els sectors culturals. Però això ho explica la mar de bé el pròleg Pel forat del pany.

Un setmanari per ajudar a transformar la societat

Un fragment del text de presentació del número 1 del setmanari podria ben ser un dels “ecos” —així s’anomenaven aquests textos petits que omplien la secció Mirador indiscret—, perquè comença amb aquestes paraules: “No sortim per omplir un buit ni per fer la lliçó a ningú”. És justament el que feien, perquè Mirador va néixer, com deia, amb el propòsit d’ajudar a transformar la societat, tot impulsant la modernització i l’educació per avançar cap a la democràcia. Hi ha res semblant avui?

El volum recull una tria d’aquells “ecos” socials. L’assumpte ve ordenat en tres blocs temàtics: política, societat i cultura, seguint així el mateix ordre en què s’estructuraven els continguts del cèlebre setmanari. I cada bloc està ordenat per temes o protagonistes, per oferir —tal com assenyala el curador— una visió més clara dels aspectes clau i les persones que van marcar cada àmbit. I si hem de fer una llista mínima d’aquests protagonistes podem començar per Lluís Companys i Francesc Macià, bona gent; l’impagable empresari i polític radical Joan Pich i Pon, que de les seves confusions lèxiques en va quedar l’adjectiu piquiponianes; Clementina Arderiu, Carles Riba, Pompeu Fabra, Josep Pla, Joan Oliver, J.V. Foix, Francesc Pujols, H.G. Wells, Josep Maria de Sagarra, Enric Borràs, Lorca, Adrià Gual, Mercè Nicolau, Ronald Colman, Buster Keaton, Salvador Dalí, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Pau Casals, Maria Espinalt, Frederic Mompou, etc. I pel que fa als temes i fets, doncs hi trobem vagues, manifestacions, incidents diversos, els Fets d’Octubre del 1934 i el cop d’estat del juliol del 1936. Tot plegat agafa un radi d’acció variat i acolorit, pensat per entretenir, fer somriure i denunciar coses d’aquell temps tan bigarrat i convuls.