Llegim Crítiques 31/03/2022

Una dona conta monstruositats: l'última novel·la de Sánchez Piñol, a examen

Albert Sánchez Piñol publica 'El monstre de Santa Helena', una novel·la d'aventures ambientada al segle XIX

Pere Antoni Pons
3 min
Albert Sanchez Piñol presenta la novel.la  el Monstre de Santa Elena

CampanetSe li ha de reconèixer, a Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), que mai no embrida la seva imaginació. Si se li ocorre una idea per a una premissa argumental que pot donar-li joc, per audaç o extravagant o complicada de fer plausible que sigui, l’escriu. I, segons com, la complementa amb una segona idea –amb un punt d’inflexió argumental– que ho fa tot encara més audaç, o més extravagant, o més complicat.

Algú podrà dir que això de deixar anar la imaginació és justament una de les condicions sine qua non de certs gèneres literaris –el fantàstic, la ciència-ficció, l’horror, la farsa postmoderna delirant i autoconscient–, i que els procediments narratius de Piñol són de manual. Bé: qui digui això tindrà tota la raó. Però la imaginació de Piñol no és només de naturalesa fantàstica, és també històrica, antropològica i intel·lectual, i això ja no és tan habitual. (Encara que sí: avui tot és habitual. Però ja ens entenem.)

Això que intento explicar es veu bé a El monstre de Santa Helena, on fa l’efecte que Piñol s’ha proposat barrejar les primeres matèries de les dues novel·les que millor li han funcionat entre la crítica i el públic. D’una banda, hi ha els personatges i els escenaris de la gran història, com a Victus, i de l’altra, hi ha el sobrenatural monstruós, com a La pell freda. Res que el Hollywood més enjogassat i trepidant no hagi ofert mil cops, però és que Piñol juga a fer Hollywood des de la literatura catalana, i se’n surt.

El punt de partida argumental és prometedor. François-René de Chateaubriand, l’escriptor més gloriós de la França de l’època, va a la remota illa de Santa Helena, on els anglesos tenen reclòs Napoleó Bonaparte. Acompanya la seva amant, la marquesa de Custine, que pretén excitar les passions de l’exemperador i, així, provocar la gelosia de l’escriptor i fer que s’enamori definitivament d’ella. Com que Napoleó, el superbiós geni militar, i Chateaubriand, el superbiós geni literari, tenen una història complicada en comú –passaren d’aliats a enemics–, i com que tots dos representen diferents formes de grandesa, la trobada entre els dos té prestigi –o morbo– intel·lectual a ulls del lector, i és un bon pretext per abordar temes tan seriosos i transcendents com la guerra i el poder. Amb això, però, Piñol no s’hi conforma, i a mitjan relat, igual que Spielberg a Tauró, fa aparèixer un dels seus monstres.

De la història a l'acció

De cop, el que era una novel·la històrica amb un doble caient intel·lectual i sentimental es converteix en una novel·la d’acció. Quin és el resultat final d’una tal mescla? Doncs una novel·la molt entretinguda. Tant que fa que siguin suportables els seus defectes: hi ha escenes d’un cartró pedra pompós en què Napoleó i Chateaubriand més que dialogar sembla que intercanviïn discursos; la prosa de vegades és engavanyada, busca massa la sentència llampant o és peresosament telegràfica; hi ha castellanismes incomprensibles –taberna escrit amb b per sistema, l’adjectiu rastrer, l’expressió a trompicons–; hi ha caigudes en el didactisme (geogràfic, polític, històric) obvi i bestsellerista...

Així i tot, El monstre de Santa Helena fa de bon llegir: és senzilla sense ser esquemàtica i és grandiloqüent d’una manera coherent amb els personatges. A més, Piñol sap generar intriga i domina el joc de tensions, distensions i cliff-hangers per mantenir l’atenció del lector. En tot cas, diria que el gran encert de la novel·la és que sigui tota narrada per la marquesa, que, des de la seva condició de dona –és a dir, de subalterna, de menystinguda, de maltractada–, relativitza tota la pompa masculina i tota la fúria testosterònica del relat. En aquest sentit, és significatiu que el gir argumental més sorprenent no tingui res a veure amb l’horror o amb la guerra sinó amb l’amor. És una prova que, si bé el més vistós de la novel·la són els grans homes, el més important és la dona que en conta les monstruositats.

stats