Makoto Shinkai, l’autor d’anime que més podria assemblar-se a un haijin o creador de haikus, treballava com a dissenyador gràfic en una empresa de videojocs quan, a finals dels 90, va decidir fer una miniatura d’animació domèstica en blanc i negre per apujar els ànims a una amiga seva que passava una mala temporada. El resultat va ser Kanojo to kanojo no Neko (1999), una peça que no arribava als cinc minuts de durada però que sintetitzava un any en la vida d’una noia solitària des del punt de vista del seu gat: el llenguatge del curt el conformaven imatges gairebé estàtiques, amb mínims elements dinàmics, que la càmera recorria amb elegant lentitud i que, en bona mesura, recordaven aquells plans que un mestre com Yasujiro Ozu utilitzava com a punts de cesura, i contemplació, dins les seves ficcions sobre vides anònimes. Distribuït en còpies domèstiques a través de la seva web personal, Kanojo to kanojo no Neko va ser la clau que va obrir a Shinkai les portes de la indústria de l’ anime, on ha aconseguit guanyar-se una insular posició com a poeta de la fragilitat.

L’any 2006 Kanojo to kanojo no Neko va ser objecte de dues adaptacions que donen fe de la capacitat de l’autor per suggerir tota una visió del món a partir d’elements mínims: una adaptació a sèrie televisiva de quatre episodis, sota la direcció de Kazuya Sakamoto, i un manga cosignat per Shinkai i Yamaguchi Tsubasa. Ella y su gato torna a recórrer l’any de solitud de la seva protagonista a vista de gat, en un sofisticat joc de punt de vista que deixa clar que la mirada felina és, clarament, la d’un subjecte enamorat que intenta desxifrar els rastres d’una ferida en els mínims gestos, els oblits i les rutines de la seva estimada inabordable. Si el curtmetratge original era, finalment, la crònica d’una acceptació en el si d’un anonimat existencial -el que llavors compartien tant un Shinkai que vivia en un pis minúscul com la seva atracció platònica, trista i distant-, Ella y su gato, sense afegir accions externes, suma una certa densitat al contingut i pren la decisió de transformar-se en relat de renaixement vital. En un moment, la protagonista obre la porta de casa per marxar a treballar i, des de l’interior, el gat narrador observa: “L’olor dels matolls mullats per la pluja flota en l’ambient durant una estona”. Un haiku textual dins d’un treball de delicada arquitectura on cada imatge és, també, un haiku que pot condensar tota la tristor (o tota la bellesa) de l’Univers.