Quan passa el temps, les coses que no es van dir i les veritats silenciades es van fent pesants, com una càrrega feixuga de paraules no pronunciades. A La mentira y cómo la contamos (Astiberri, 2019), dos amics de l’institut que fa anys que no es veuen es troben al supermercat on treballa de caixera ella, la Clearly. Decideixen anar a prendre alguna cosa i posar-se al dia; beure’s una ampolla de vi robada, menjar una hamburguesa i fer una copa en un bar mentre parlen d’amics comuns i relacions fracassades, tot mirant d’esbrinar què queda de l’amic que coneixien o què hi ha en ells mateixos de la persona que eren abans. Però a mesura que avança la tarda i arriba la nit, es fa evident que parlen des de llocs diferents: la Clearly des de l’honestedat d’algú que ha hagut de fer un camí llarg i difícil per acceptar qui és; i el Tim des de l’autoengany i el malestar amb si mateix.

En la primera novel·la gràfica de Tommi Parrish ressona l’eco naturalista de les passejades a dues veus de la Trilogia de Richard Linklater, però virats cap a una textura més fosca i buidada de romanticisme. Aquí un comentari com “No et sembla estrany que mai ens enrotlléssim?” no obre la porta a la tensió sexual, sinó a la incomoditat; igualment, la revelació d’un secret llargament amagat és incapaç d’unir els dos amics, perquè ja són massa lluny l’un de l’altre.

Parrish es revela en el seu debut com una observadora atenta als clarobscurs de l’amistat i els ritmes trencats dels diàlegs reals, però també com una autora realment inquieta i trencadora que, enmig de la història del Tim i la Clearly, introdueix mitjançant un truc narratiu una segona història independent en què es reinventa com a dibuixant: dels colors pastel que es van enfosquint a mesura que avança la nit i les formes canviants de cossos i cares salta a un blanc i negre rigorós de línia clara. En aquest segon relat, molt més introspectiu que el primer, Parrish radiografia el desencant d’una aventura -més sexual que no emocional- entre una stripper andrògina i un home divorciat, però començant in medias res i jugant a l’ambigüitat per fer-nos dubtar de la identitat i el gènere del narrador. El que està fora de dubte és el talent d’aquesta jove autora australiana establerta a Mont-real, que dibuixa amb la imaginació i atreviment d’Olivier Schrauwen i té una prosa esmolada i profunda, que et mossega quan menys t’ho esperes.