BarcelonaGlàfira Smith, pseudònim d’Andrea Ferrando (Barcelona, 1973), és la flamant guanyadora de la tercera edició del Premi ARA de Còmic, un guardó que la va veure néixer com a autora en la primera edició, que va concedir-li una menció d’honor en la segona i que l’ha coronat com a triomfadora en la tercera amb Els homes són llops, una historieta que combina un testimoni personal narrat amb pols de thriller, reflexions i dades sobre la violència sexual i un dibuix visceral i expressiu.

Tenies 45 anys quan vas dibuixar la teva primera historieta, Secrets de mare, que vas presentar a la primera edició del Premi ARA. Com és que vas trigar tant a fer còmic?

— Sempre m’havia agradat dibuixar, però a casa m’animaven a fer-ho d’aquella manera tan catalana... "Dibuixa, dibuixa, però no deixis d’estudiar ni t’hi dediquis". Així que vaig estudiar audiovisuals i soc realitzadora de cinema i televisió, he dirigit el documental Las cloacas de Interior o la sèrie Veterinaris. Però fa uns anys vaig descobrir el món del urban sketching, on la filosofia és dibuixar el que veus i no ha d’assemblar-se ni ser perfecte. Això em va alliberar i vaig començar a dibuixar molt. I quan va sortir el Premi ARA de Còmic vaig pensar, «per què no m’hi presento?».

Aleshores, la creació del premi va tenir un impacte directe en la teva carrera.

— Totalment. Si no fos pel premi de l’ARA jo no estaria fent còmics. No sé com és que ha trigat tant a existir, era una iniciativa molt necessària que ha obert una finestra d’aire fresc al còmic català.

En la segona edició et vas tornar a presentar amb Camuflatge, que va guanyar una menció d’honor. L’estil gràfic trencava amb el de Secrets de mare, i has repetit la jugada amb Els homes són llops. ¿Té a veure amb la recerca d’un estil o amb la necessitat de reinventar-te?

— Em surt així. No estic buscant res, només la millor eina per expressar la història. Abans m’angoixava pensar que no tinc un estil reconeixible ni una paleta concreta de colors, però ara crec que el meu estil són els temes i la manera com els tracto. I el dibuix s’adapta a la història.

Els homes són llops parteix d’una anècdota personal, un viatge esgarrifós que vas fer en taxi. Què et va fer decidir a explicar-la?

— Llegint el diari vaig veure una fotografia que em va desestabilitzar. Eren els cadàvers d’unes noies ucraïneses a les quals havien violat, assassinat, cremat i enterrat al costat de la carretera durant la guerra. Vaig pensar en la frase que em deia la meva àvia quan em llegia contes: "Els homes són llops". I vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa per posar-hi llum i que es parlés d’això.

El títol es pot interpretar com el missatge de l’obra, però dins el còmic deixes clar que no és així. ¿Volies jugar amb l’ambigüitat?

— Sí, així és. El títol va ser un punt delicat, el meu entorn el va rebre amb incomoditat, tant homes com dones. Jo soc mare de dos nois, tinc un marit fantàstic, pares, germans... I per a ells ha sigut incòmode de llegir. També per a amigues i familiars. Hi haurà gent que s’enfadarà i dirà, "ja hi som, una altra feminazi", però vaig decidir deixar-lo. Ja està bé que algunes coses molestin. Esclar que no tots els homes són llops, en la meva vida hi ha molts homes i no n’hi ha cap, de llop, però això no vol dir que no n’hi hagi. La foto de les noies ucraïneses no me l’he inventat. Per això explico una història meva, perquè vinc de la no-ficció i sentia que havia de ser rigorosa.

La història et va passar quan tenies 19 anys.

— Sí, jo estava fent un programa d’intercanvi amb la Universitat d'Edimburg i rodàvem un curt a Dublín. I vaig agafar un taxista que recordaré tota la vida. Va haver-hi un moment que pensava que pararia el cotxe i em faria el que volgués. Però vaig tenir sort, se’m va acudir dir-li que el meu xicot m’estava esperant i que li havia trucat abans de sortir. Era mentida, esclar, però vaig arribar bé, tremolant com una fulla i plorant, però bé.

Tens altres projectes de còmic entre mans?

— M’agradaria allargar la història d’Els homes són llops, perquè m’han quedat coses per explicar. També estic preparant una història llarga per presentar-la al Premi Finestres, que deu ser l’evolució natural del dibuixant català: presentar-se primer al premi de l’ARA i després al de Finestres. I també tinc altres projectes de còmic amb Ger París, amb qui faig moltes coses creatives.

I per què et vas posar Glàfira Smith?

— Per culpa vostra. Amb 45 anys, jo ja tenia una carrera i feia les meves coses audiovisuals. I quan em vau dir de publicar Secrets de mare, que era una història molt personal sobre la meva mare, vaig pensar a fer servir un pseudònim. Glàfira era el nom de la meva besàvia i la meva mare volia posar-me'l, però la besàvia encara vivia i l'hi va prohibir. Així i tot, me’l va posar de segon nom, em dic Andrea Glàfira. I sempre m’ha agradat. Si hagués tingut una nena potser li hauria posat Glàfira. I Smith perquè és un nom anglès molt comú, i així passo com mig anglesa, que de fet ho soc.