Tant l’espectre bíblic de l’Apocalipsi com l’experiència dramàtica de guerres, genocidis i barbàrie al llarg dels segles XX i XXI han investit l’imaginari de la catàstrofe amb el retruny sorollós d’un final eixordador: el brogit de les set trompetes angèliques que anuncien l’avantsala de la destrucció, l’estrèpit de l’aviació i la detonació de bombes i míssils que esclaten de manera inevitable després del xiulet esmolat del llançament. Tot i això, l'extraordinària reescriptura que Manu Larcenet fa de La carretera de Cormac McCarthy mostra l’hòrrid mutisme del final, la boira i la cendra que absorbeixen qualsevol so, les restes de boscos i les landes desposseïdes del cant de les aus, del traginar incessant de les bèsties. La fi del món serà silenciosa, ens diu Larcenet.

A les primeres dues pàgines de l’àlbum –traduït al català per Pilar Garriga i al castellà per Eva Reyes de Uña–, una successió de volutes de fum negre per a les quals Larcenet va estudiar amb detall erupcions de volcans d’arreu del món donen pas a una última vinyeta en què el pare i el fill protagonistes s'arrauleixen, vigilants, sota una lona en un paisatge devastat. De la mateixa manera que en les dues versions d'El Eternauta, escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat primer per Solano López i després per Alberto Breccia, la disseminació de punts blancs, siguin neu o cendra, esdevé a La carretera una autèntica amenaça plàstica per a la continuïtat visual i narrativa a la qual aspiren les vinyetes de qualsevol còmic. Esquivant el fred, la fam i els grups de supervivents que practiquen el canibalisme, pare i fill avancen per uns Estats Units convertits en l'al·legoria de l'horror, d'un temps del després per sempre mut.

Abans que Larcenet, abans que Breccia o que Solano López, Dante va ser el primer artista a mostrar que la condició que uneix dues imatges discontínues, en aquest gran fris en forma de còmic que és la Divina Comèdia, és la mutabilitat, la constant transformació de formes i figures que arrosseguen la mirada, que invoquen una imaginació capaç d’embastar el blanc i amenaçador espai entre les vinyetes. A través de boscos en què ressonen els pinzells de Breccia, Ivo Milazzo, Didier Comès o François Bourgeon, el que ens mira entre les vinyetes de La carretera, allò que les manté unides, és la por –“No surtis del camí”, la frase amb què tothom imprecava el protagonista de L'informe de Brodeck (Norma), l’adaptació que Larcenet va fer de la novel·la homònima de Philippe Claudel, és gairebé idèntica al consell del pare al fill: “Segueix la carretera”.

L'escriptura del després

Però a La carretera no hi ha cap rastre de l’encanteri que exhalen els boscos en penombra de Breccia, Comès o Bourgeon, sinó el testimoni desesperat d'un món sense món, on Larcenet és capaç d'insuflar la materialitat abjecta de la supervivència. El catàleg de cossos mutilats, eviscerats i desventrats, les imatges de canibalisme o l'abjecció d'un ninot momificat de Homer Simpson són, com adverteix el pare al fill, “imatges que es queden per sempre al cap”. Mitjançant una retícula regular, que facilita la lectura immersiva, la magnitud esglaiadora d'edificis en ruïnes que evoquen els de Katsuhiro Otomo a Akira i el pinzell sempre tens de Larcenet, que sembla dansar com els cal·ligrames d'Henri Michaux, sostenen una precisa escriptura del després, on l’atmosfera del cinema de Bergman, Béla Tarr o Haneke es troba amb l’angoixa del plany desesperat del pare que, al conte de Juan Rulfo No oyes ladrar los perros, constata, amb el fill moribund a coll i enmig del silenci de la nit: “No tenim a qui donar-li la nostra llàstima”.