No sé si el còmic és literatura, ni si tan sols hi ha una manera de fixar això. Tinc al costat una edició argentina d’ El Eternauta que porta la llegenda de literatura complementària. Potser és ben cert. Potser podem dir que el còmic és literatura en el mateix sentit que algú diu “la meva vida és una novel·la”.
De la vida d’Héctor Germán Oesterheld encara no hi ha la novel·la (crec) però sí que en tenim l’assaig Los Oesterheld -de Fernanda Nicolini i Alicia Beltrani, Editorial Sudamericana, 2016-, i la sèrie de la tele pública argentina Germán, últimas viñetas (2013). Amb obres com Sargento Kirk, Ernie Pike, Mort Cinder i El Eternauta, Oesterheld va apassionar els lectors dels anys 50 i 60 a l’Argentina (ell creava les històries i en feia els guions, i els seus dibuixants eren Hugo Pratt, Solano López, Breccia...). Potser El Eternauta és el seu treball més recordat. Hi parlava d’un món ominós i impregnat de mort, que podia evocar la dictadura d’Aramburu, sota la qual vivien els argentins quan la va escriure. Quan els seus lectors van fer-se grans, van haver de patir noves dictadures. La darrera i definitiva, la de Videla, va ser la més mortífera i sanguinària. Pel camí, alguns d’ells es van fer guerrillers. A aquesta generació pertanyien les quatre filles d’Oesterheld i d’Elsa Sánchez, la seva dona. També les quatre noies, Diana, Estela, Marina i Beatriz, van gosar oposar-se amb les armes a la rua de dictadures, i amb el sant i senya de “Perón o Muerte” van anar a parar als Montoneros. El pare es va deixar arrossegar per l’afany de lluita de les filles i dels nois del barri, i també es va fer montonero. “¿Com mostrar-te covard davant la gent que t’estimes?”, diu en una vinyeta d’ El Eternauta II, que ja va escriure dictant clandestinament els guions per telèfon. ¿Com mostrar-se covard davant la pròpia obra, davant tot allò que ell havia fet pensar, sentir i dir als seus personatges? La dictadura de Videla va segrestar Oesterheld, les seves quatre filles (dues mentre estaven embarassades) i els seus tres gendres, i mai no en va aparèixer cap ni un. Tan sols el cadàver de Beatriz. No sé pas si el còmic és literatura, però el que ens va dir Oesterheld és que escriure va totalment de debò.
