BarcelonaL'escriptor Cormac McCarthy ha mort aquest dimarts als 89 anys a Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units). McCarthy va ser una de les grans veus de la literatura nord-americana amb novel·les com No és país per a vells (2005), que més tard va ser adaptada al cinema de la mà dels germans Coen, i La carretera (2006). Autor d'una dotzena de novel·les i de diversos relats, McCarthy es va centrar en la part més fosca i menys plaent de la realitat. Les seves històries destaquen per la cruesa i la duresa amb què retrata la condició humana, però també per la prosa precisa i poètica que utilitzava. El crític literari Harold Bloom el va definir com un dels millors novel·listes nord-americans del seu temps i el va proclamar hereu de Herman Melville i William Faulkner.

Gregari i esquívol, McCarthy va viure des de sempre allunyat dels focus mediàtics. Nascut a Rhode Island el 1933, va estudiar humanitats i va passar per la Força Aèria dels Estats Units abans d'abocar-se a la literatura. No va publicar la seva primera novel·la fins al 1965. The orchard keeper (que no està traduïda al català) ja va marcar les pautes dels escenaris i personatges que governarien la seva literatura: persones al marge de la societat, amb vides ombrívoles en indrets inhòspits.

Els següents anys va donar vida a altres històries com Child of God (1973) i Meridià de sang (1985, editada en català per Edicions 62) fins que el 1992 va saltar a primera línia literària amb Tots aquells cavalls (Edicions 62), el viatge iniciàtic entre un noi texà i el seu amic d'infantesa pel desert del nord de Mèxic. El llibre, amb el qual va guanyar el National Book Award, era el primer de la Trilogia de la Frontera i indicava el camí de la que seria una de les seves novel·les més aclamades, La carretera (Edicions 62). Publicada el 2006, aquella història desoladora protagonitzada per un pare i un fill a la deriva en un món on només hi ha cendres li va valdre el premi Pulitzer de ficció el 2007. Abans, però, McCarthy va idear una altra novel·la també molt celebrada. No és país per a vells, publicada el 2005, és un retrat macabre farcit d'assassinats, traïcions i violència entre veterans de guerra i ambientada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units.

El salt al cinema

La literatura de McCarthy i el cinema van tenir una relació prou fluida. L'any 2000, Tots aquells cavalls es va adaptar a la pantalla gran sota la direcció de Billy Bob Thornton, que acabava de guanyar l'Oscar al millor guió per L'altre costat de la vida. Produïda per Miramax i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz en el seu primer gran paper a Hollywood, es va quedar molt lluny de les expectatives generades. En canvi, No és país per a vells, dels germans Coen, va ser una de les grans pel·lícules del 2007 i va triomfar als Oscars, enduent-se els premis a millor pel·lícula, direcció, guió adaptat i actor secundari (Javier Bardem, esgarrifós en el paper de l'assassí Anton Chigurh).

L'adaptació de La carretera que va dirigir l'australià John Hillcoat amb Viggo Mortensen de protagonista no tenia la mateixa grapa i poesia que el film dels Coen i va passar sense pena ni glòria. I l'any 2013, el mateix McCarthy va escriure un guió original que va dirigir Ridley Scott: El conseller. Amb un càsting extraordinari (Michael Fassbender, Brad Pitt, Javier Bardem, Cameron Diaz, Penélope Cruz, Bruno Ganz, Rubén Blades), seguia la història d'un advocat texà que acaba pagant la seva associació amb un càrtel de narcotraficants. Tot i els noms implicats en el projecte, no va tenir un gran recorregut comercial, però és una joia a reivindicar, pur McCarthy.

Les darreres dècades McCarthy va viure a Nou Mèxic fugint de la fama i protegint al màxim la seva intimitat. Va concedir comptades entrevistes als mitjans de comunicació i va deixar de publicar durant setze anys, fins al 2022, quan va treure alhora dues novel·les breus: El passatger i Stella Maris (ambdues en català sota el segell d'Edicions 62). Aquelles dues històries, que també funcionen com una novel·la doble, es poden llegir, en paraules del crític de l'ARA Llegim, Pere Antoni Pons, "com les dues versions del testament íntim i postapocalíptic d’un home que es pregunta si no ha viscut massa i que ja se sent molt més a prop del no-res".