BarcelonaMés d’un milió d’exemplars venuts després, Irene Vallejo (Saragossa, 1979) continua acompanyant l’extraordinari èxit de L’infinit dins d'un jonc amb generositat i entusiasme, visitant fires i festivals literaris per compartir erudició i perspicàcia amb lectors d’arreu del món. La dimensió d’aquest brillant assaig sobre la invenció dels llibres al món antic assoleix una nova fita amb l’adaptació al còmic de l’obra que dibuixa Tyto Alba (Badalona, 1975), un treball que després d’una primera edició que no va deixar satisfets els autors arriba en una nova edició revisada i ampliada amb la guionista Xisca Mas. “Enlloc diu que la publicació hagi de ser el punt final del procés –apunta Vallejo–. Vam seguir treballant-hi perquè els llibres també es transformen”.

En la primera edició del còmic, publicada el 2023 en castellà per Debate i en català per Columna (amb traducció de Núria Parés Sellarès), es va decidir que els textos fossin extractes literals de l’assaig per així prioritzar la fidelitat de l’adaptació. En perspectiva, però, Alba creu que abans hi havia “massa informació” i que la segona edició ha millorat molt amb la reescriptura de Mas i les noves pàgines afegides. “Hi ha més sentit de l’humor i jocs amb el dibuix i, a més, vam incorporar al procés creatiu les opinions dels lectors, que en les xarxes feien suggeriments o trobaven a faltar algun capítol –diu Vallejo–. La nova edició en còmic ha sigut un treball col·lectiu i, en aquest sentit, molt diferent de l'escriptura del llibre, que va ser molt solitària”.

L’infinit dins d'un jonc no és el primer assaig erudit que s’adapta al còmic, un camí que ja han recorregut fenòmens editorials com el Sàpiens de Yuval Noah Harari. Com diu Vallejo, “un llibre de 500 pàgines pot intimidar algunes persones, i el còmic és una manera més amable d’arribar a l’assaig”. Per a l’autora, l’aproximació del còmic és “un punt més gamberra que l’assaig” i “transforma l’obra sense deixar d’oferir dades i coneixement”, i Alba reivindica la capacitat del llenguatge del còmic per riure’s de si mateix. Així en una mateixa vinyeta “et pots trobar que la bafarada d’un personatge es mofa del que diu el text de dalt”, diu el dibuixant.

Sigui com sigui, la densitat informativa continua sent notable, i un gran esforç per reconstruir el món antic a partir de les fonts existents. “No és el mateix llegir sobre la biblioteca d’Alexandria, l’antiga Roma o Egipte que veure com reviu davant els ulls”, diu Vallejo, a qui Alba va fregir a preguntes sobre la quotidianitat del món clàssic. “¿Menjaven asseguts o ajaguts? ¿L’únic calçat dels romans eren les sandàlies? Com es guardaven els rotllos perquè no rodessin?”, recorda Vallejo divertida. La consigna que va donar-li al dibuixant va ser, sobretot, no idealitzar el passat. “Jo li demanava sempre més sang –diu l’escriptora–. Tenim una visió molt polida del món clàssic, però era una realitat brutal. L’Antiga Roma era perillosa, bruta i pudent, així la descriuen els textos de l’època. I el món de La Ilíada i L’Odissea és completament gore, hi ha degollaments, mutilacions i ferides terribles. Els clàssics no s’han de llegir com si fossin producte d’una època modèlica en què només hi havia bellesa i cultura, perquè així és com es perd el vincle amb la humanitat de les obres, que està en la corrupció, la violència i la injustícia, que continuen presents en el nostre món”.

Una història del còmic?

Aquesta nova versió de L'infinit dins d'un jonc dona peu a reflexionar no només sobre la història del llenguatge i els llibres, sinó també sobre la relació entre la paraula escrita i la il·lustració, tan antiga com la mateixa escriptura. O no són els primers signes escrits també dibuixos per representar el món? Vallejo encara va més enllà: “Les paraules són imatges en el seu origen, i amb els jeroglífics ja es veu que són totes dues coses: dibuixos i lletres. Però, de fet, les pintures rupestres ja eren relats en forma d’imatges. L’art comença molt abans que l’agricultura, l’estat o l’economia, per tant, és una necessitat humana més primària”.

Vallejo fins i tot assenyala l’aparició d’una forma primitiva de còmic en els marges dels manuscrits medievals, profusament il·lustrats amb motius de naturalesa, i recorda que la paraula vinyeta ve de les franges de fulla de vinya que envoltaven les il·lustracions. I també traça una línia entre els herois dels textos clàssics i els personatges dels còmics de superherois. “Dibuixants de Marvel com Jack Kirby han reconegut que s’inspiraven en la mitologia clàssica –diu Vallejo–. I el superheroi reprodueix fins a cert punt la figura d’herois clàssics com Aquil·les o Hèracles, que eren fills de déus i humans; per tant, amb poders excepcionals però alhora mortals. I la pugna per integrar aquesta doble condició és l’origen del que ara entenem com a superheroi”.

L’èpica que invoca L’infinit dins d'un jonc és, en qualsevol cas, molt diferent de la dels herois de Kirby i els d’Homer, i té més a veure amb la del desconegut inventor de l’alfabet grec o les bibliotecàries que portaven llibres a cavall als indrets més aïllats dels Apalatxes durant la Gran Depressió. “És l’èpica dels llibres i el coneixement, dels camins que hem obert perquè l’art i les emocions estètiques arribin cada vegada a més gent —diu Vallejo—. I és una de les grans revolucions de la història, una lluita entre l’esforç per fer arribar els llibres a tothom i els intents de mantenir el control de la saviesa, la paraula i el llenguatge”.