Llegim 29/05/2021

Per què Leonardo DiCaprio canvia tant de nòvia i són totes iguals

Liv Strömquist reflexiona sobre les relacions sentimentals en l'era del narcisisme extrem a l'assaig en vinyetes 'No siento nada'

4 min
Pàgina de 'No siento nada', de Liv Strömquist

Barcelona2014, gala dels Globus d'Or. La còmica Tina Fey presenta una de les estrelles de la nit: “I ara, com una vagina de supermodel, donem una càlida benvinguda a Leonardo DiCaprio”. L'acudit era tan cru com incisiu. El currículum sentimental de l'actor és ben bé un catàleg de Victoria's Secret: Gisele Bündchen, Bar Refaeli, Anne Vyalitsyna, Erin Heatherton, Toni Garrn, Kelly Rohrbach, Nina Agdal... A totes els queden molt bé els banyadors, tenen menys de 25 anys i una cabellera llarga i rossa. Anar encadenant relacions amb supermodels pràcticament iguals és motiu de befa per a alguns i d'enveja per a d'altres, però per a l'autora sueva Liv Strömquist (Lund, 1978) va ser el punt de partida de l'assaig en vinyetes No siento nada (Reservoir Books, 2021), que explora la manera com el capitalisme tardà està canviant la nostra manera d'estimar i reduint la durada de les relacions. L'objectiu del còmic no és disculpar DiCaprio per ser un faldiller amb idees fixes pel que fa a les dones, sinó entendre l'amenaça que representa l'era del narcisisme extrem sobre la nostra capacitat per enamorar-nos d'algú.

Strömquist no creu que deixem d'enamorar-nos d'un dia per l'altre, però sosté que en la nostra cultura individualista, enamorar-se d'una altra persona és cada vegada un acte més a contracorrent. “Enamorar-se requereix abandonar-se a un mateix i posar el focus en l'altre, però en els últims 15 anys la societat occidental està posant el focus en el jo –explica Strömquist–. I l'individualisme, en cert sentit, entra en conflicte amb l'acte d'enamorar-se”. Tot plegat és, diu, un efecte secundari del gran objectiu del capitalisme: augmentar els beneficis. “Per fer créixer el rendiment necessites clients insatisfets que necessitin coses noves –diu l'autora–. I les relacions s'acaben adaptant a la lògica del voler més i millor, sobretot gràcies a les aplicacions de cites, que ens fan veure els altres com a productes i a nosaltres com a consumidors”.

De Kierkegaard a Beyoncé

Les disquisicions sociològiques de Strömquist són il·lustrades a No siento nada per uns dibuixos senzills i acompanyades d'una pila de citacions de pensadors com Eva Illouz, Byung-Chul Han, Søren Kierkegaard i Erich Fromm, un estil que seria un pèl cru si no fos pel dinamisme de l'autora amb els textos i el disseny de pàgina, les anècdotes històriques i els referents de cultura pop que amaneixen els discursos teòrics i un sentit de l'humor irreverent i brillant. És un llenguatge que ha treballat abans al llibre El fruto prohibido, en què traçava una fascinant història cultural de la vulva, o Los sentimientos del príncipe Carlos, el seu primer assaig sobre l'amor. “No entenc per què no s'escriuen més llibres sobre el tema, la veritat –diu–. Fa un segle et casaves amb algú i passaves tota la vida amb ell, però ara tenim més relacions, ens trenquen el cor i ens preocupa molt més. Però a les llibreries només parlen d'amor les novel·les i els manuals d'autoajuda, no hi ha llibres que reflexionin sobre com la societat construeix la nostra idea de l'amor”.

Un factor inesperat en el setge modern a l'amor romàntic que destaca l'autora de No siento nada és el feminisme. A partir de la lletra del tema Irreplaceable, un himne d'empoderament femení de Beyoncé, Strömquist postula que la idea de la parella com un element fàcilment substituïble també ha debilitat la nostra capacitat per enamorar-nos. "Hi ha molts tipus de feminismes: l'anarquista, el pacifista, l'ecofeminista... Però l'únic que fomenta el capitalisme és el que empodera les dones perquè siguin empresàries autosuficients que dominen el món i no necessiten a ningú perquè ja tenen diners. Però és un feminisme que no desafia les estructures de poder. El capitalisme s'ha apropiat d'un moviment radical i utilitza les seves idees per animar-nos a consumir més".

Pàgines de 'No siento nada', de Liv Strömquist

Però seguint amb la seva reflexió sobre la vida amorosa de DiCaprio, Strömquist apunta també que la pauta relacional de l'actor es veu reforçada pel canvi cultural d'una masculinitat que adopta la distància emocional com a signe d'estatus superior per mantenir el control sobre el vincle sentimental. "Ser independent i no necessitar els altres s'ha convertit en una mena de poder, com si fossis invulnerable –assenyala–. Si necessites els altres, en canvi, el teu estatus social cau. A Sexe a Nova York, Samantha és la més cool perquè és la més independent. Però no sé si la vida de la gent que necessita els altres és pitjor. És bonic voler coses i sentir un desig fort, fins i tot si és dolorós. És millor que no sentir res".

La bellesa de perdre el control

Strömquist, per cert, va escriure el llibre estant enamorada i creu que per això manté una "mentalitat positiva" sobre l'acte d'enamorar-se. Però al·lega que l'energia d'enamorar-se d'algú és molt similar a la de desenamorar-se. "Deixar d'estimar algú és un acte molt misteriós i inesperat, un enigma tan gran com enamorar-se –apunta–. De cop canvia la manera de mirar algú i no saps per què. És un fenomen inexplorat i no sabem com passa, si té raons lògiques o és totalment arbitrari. En el fons està fora del nostre control, com la mort, però volem controlar-ho tot. I no hauríem de lluitar tant contra l'acte d'enamorar-nos o desenamorar-nos, sinó acceptar-ho. A més, hi ha una certa bellesa en perdre el control".

stats