Barcelona"Amic Maurici: Aurèlia ha traspassat avui. Si véns, encara podràs veure-la". Aquest és el missatge que Joana fa arribar al protagonista d'Una nit, de Domènec Guansé (Tarragona, 1894-Barcelona, 1978), novel·la que no es reeditava des del 1935, any en què la va posar en circulació la Llibreria Catalònia. Al llibre, la mala notícia precedeix la vetlla de la jove de qui l'home havia estat enamorat mentre, al mateix temps, l'assalten els records, "tots més aviat amargs, tintats de melangia".

"Una nit és un bon exemple de com durant els anys de la Segona República la novel·la catalana va emprendre el camí cap a la modernitat –explica Antoni Isarch, professor de la Universitat de Barcelona i estudiós de l'autor–. Aquells anys en què la novel·la va entrar, en la meva opinió, en un període apassionant". Després que el 1925 Josep Maria de Sagarra i Carles Riba obrissin el debat sobre la necessitat de "donar novel·les al públic català" –durant el Noucentisme, aquest gènere havia quedat desprestigiat–, una sèrie d'autors d'estètiques i generacions diverses es van posar a fer els deures. "Hi havia antics modernistes com Víctor Català i Joan Puig i Ferreter –continua Isarch–, però també una generació més jove, on hi havia la primera Mercè Rodoreda i Francesc Trabal, i finalment una sèrie d'autors que estaven al dia del que es publicava arreu d'Europa, entre els quals hi havia Carles Soldevila, Rafael Tasis, Maurici Serrahima i Domènec Guansé".

Versàtil i pencaire

Nascut a Tarragona el 1894, Guansé va ser un dels crítics literaris i teatrals més destacats de l'època des de publicacions com La Rambla, Mirador i La Publicitat. A més de traduir obres de Balzac, Voltaire i Maupassant, va publicar novel·les, reculls de relats, teatre i assajos. El gruix i valor de la seva feina testimonia, segons Antoni Isarch al pròleg d'Una nit, "les possibilitats efectives de viure de la ploma des de la diversificació de la tasca intel·lectual i, de retop, evidencien el grau de normalitat assolit abans de la desfeta del 1936".

El procés de recuperació de l'obra de Guansé ha viscut dos moments recents destacables. En primer lloc, la feina de Montserrat Corretger i Francesc Foguet publicant la versió original, fins llavors inèdita, de Retrats literaris, convertida en Retrats de l'exili (Adesiara, 2015), conjunt de peces escrites per l'autor en publicacions diverses i dedicades a personalitats culturals com Josep Carner, Jaume Vicens Vives, Margarida Xirgu i Isidre Nonell. Després de dedicar la tesi doctoral a l'autor, Antoni Isarch va publicar el 2021 l'assaig El batec de l'època: Domènec Guansé i el periodisme (1918-1936) a la Universitat Rovira i Virgili. Una mica més endavant va arribar Panorama crític de la literatura catalana d'entreguerres (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2022), antologia de textos que, "tot i que no pretenen construir cap cànon –aclareix l'autor–, potencia models per qui sentia afinitat, com ara Joan Puig i Ferreter i carrega contra altres que no li interessen, cas de Francesc Trabal o Agustí Esclasans".

Tot i que "va ser un autor important abans de la guerra i un referent del que havia de ser un home de lletres", l'influx de Domènec Guansé es va perdre durant el llarg exili de l'autor a Santiago de Xile (1940-1963). "D'aquests anys hi ha força obra inèdita –avança Isarch–. Hi ha com a mínim tres novel·les que es podrien recuperar. Una altra feina pendent seria fer una antologia del que va publicar a la revista Ressorgiment, també durant els anys fora de Catalunya". ¿Què ha fet que, durant tantes dècades, el gruix de l'obra de Guansé hagi estat descatalogat? "No s'ha valorat gaire fora dels cercles acadèmics, on s'ha continuat estudiant –comenta Isarch–. Encara que no el posaria a dins del cànon, és un autor de segona fila amb molta qualitat. I alguns dels seus llibres, com ara Una nit, tenen vigència". ¿Per què? Amb un argument molt senzill és capaç de construir una bona història –respon l'estudiós de Guansé–. Fa anàlisis introspectives dels personatges. I el seu estil literari és molt depurat".