Si la mare d’Angelika Schrobsdorff (Friburg, 1927 - Berlín, 2016) no era una mare com les altres, queda clar que els testos s’assemblen a les olles. Perquè la història de la filla encara és menys corrent. L’èxit de Tu no ets una mare com les altres ha propiciat que arribi a les llibreries dos anys després la seva obra de debut, que havia causat un gran impacte en la societat de l’època. A Els homes, publicada el 1961, Schrobsdorff s’explica a ella mateixa utilitzant l’alter ego d’Eveline Clausen, i ho fa a través dels homes i amants que va seduir al llarg de la seva vida. Un material insòlit, inadequat, incòmode, sobretot venint d’una dona desconeguda que debutava posant una bomba als tabús intocables, als rols imperants i a les convencions de certa burgesia alemanya de l’època.

Tu no ets una mare com les altres explicava la vida d’una dona de bona família jueva, alliberada i apassionada, que, a l’hora del judici final, és a dir, durant la Segona Guerra Mundial, passa de les festes de la bohèmia berlinesa dels anys 20 a ser perseguida per jueva i a exiliar-se a Sofia amb les filles per arribar tan sols a malviure. Els homes comença allà, quan l’Eveline és adolescent i intenta treure’s de sobre la seva condició de mig jueva i apàtrida tan ràpid com sigui possible. És inevitable pensar que el “viure amb una por i una inseguretat constants” d’aquella època va ser crucial en les decisions que condicionarien el curs de la seva vida. També la influència de l’exemple matern, una dona atractiva i rebel que pretenia gaudir dels plaers de la vida, igual que faria la filla. “Estic tipa d’aquesta vida desoladora. Ningú no ajuda ningú -escriu-. Vull fugir de tot això, sigui com sigui però en vull fugir. Vull viure, viure, viure…”

Schrobsdorff ho va fer, va viure i va escriure sense tenir en compte condicionants externs, amb la màxima honestedat, sense jutjar-se, fins i tot amb certa frivolitat, abordant temes com la virginitat, l’avortament, la violència, el divorci, l’atracció sexual i un model poc corrent de maternitat. És difícil determinar exactament què hi ha de real i què és una reconstrucció, però, per la biografia de l’autora, és evident que el personatge està teixit amb retalls de la seva vida. També ho revelen les seves declaracions posteriors, quan justificava per què havia abandonat els homes en sèrie. “M’enamorava i em desenamorava molt ràpid. Potser buscava una parella ideal i sempre acabava decebuda”, explicava Schrobsdorff el 1999 en un documental dirigit per Irmgard von zur Mühlen. Quan li suggerien si era una mena de venjança, somreia: “No he escrit res amb ràbia contra els homes, per l’amor de Déu! Els homes m’han agradat molt i encara m’agraden”, deia en una altra entrevista, amb 71 anys. Amb tot, Els homes es va publicar com una novel·la, no pas com un relat autobiogràfic, qui sap si per esquivar la censura. No ho va aconseguir del tot.

L’obra es va publicar el 1961, tot i que els editors van retallar prop d’una quarta part del volum, extraordinàriament llarg per ser un debut. La versió íntegra no va aparèixer fins al 1986, però la que s’ha acabat traduint a altres idiomes com l’anglès i el francès és la retallada. També l’edició castellana publicada al març, Hombres. L’editora de La Campana, Isabel Martí, va descobrir-ho quan una de les seves col·laboradores va adonar-se que no quadraven les versions alemanya i anglesa. Hi faltaven dos capítols. Com que Martí s’havia enamorat de la novel·la, va proposar-se de publicar-la sencera, per a desconcert fins i tot de l’agent que en gestiona els drets.

Sense el biaix moral

Les 713 pàgines d’ Els homes sortiran a la venda la primera setmana de setembre i el català serà l’única llengua que oferirà la versió com l’havia concebut Schrobsdorff. Per a Martí, els dos capítols finals censurats capgiren l’esperit del personatge i la novel·la. “[Publicar-la incompleta] és trair-la, perquè suposa aplicar-hi un biaix moral que traeix profundament el caràcter de la protagonista”, afirma. El llibre té deu capítols centrats cadascun en un home -tot i que sempre en pul·lulin desenes al seu voltant-. L’últim capítol en l’obra censurada és el dedicat a El pare del nen : és fàcil, doncs, imaginar com acaba aquesta versió. En l’original, però, els últims capítols són els dedicats a L’amant i L’estimat : dos homes crucials per forjar la dona i sobretot l’escriptora que seria Schrobsdorff. La Campana, a més, ha optat per publicar els fragments censurats subratllats, per satisfer el lector que es vulgui entretenir a descobrir què es va eliminar. És obvi que algunes parts si es van retallar no va ser per qüestió d’estil ni de llargària. Per exemple, se censuren les primeres experiències sexuals: un amant adult que la pressiona quan encara era menor, un amant que la vol fer esperar al matrimoni per tenir relacions i un tercer home que finalment la convenç -la viola- després de l’argument implacable “si no és a les bones, serà a les males”. El llibre, però, no és d’alt voltatge sexual: la distància i altivesa de la narradora també s’aplica a les situacions més íntimes.

El primer enamorament, amb 14 anys, va ser platònic amb un capità de corbeta alemany. Després, amb 16, vindrien dos germans d’un poble de barraques del camp búlgar, i aniria encadenant amistats especials amb soldats anglesos i nord-americans, després aconseguiria tornar a l’Alemanya de postguerra amb un marit… La protagonista era prou atractiva i prou lliure per escollir els homes que volia a la seva vida, però això no va impedir que es deixés arrossegar i humiliar pels que va creure que estimava. Tenia “alguna cosa que no es podia atrapar, que no es podia conservar i, sobretot, que no es podia sotmetre; amb tot, els homes volien atrapar-ho, conservar-ho i sotmetre-ho”, escriu Schrobsdorff amb el seu estil també seductor.

“[Eveline Clausen] sempre en volia més i més -es pot llegir-. Més amor, més seguretat, més poder, més diversió”. Buscava tornar a ser aquella nena mimada i privilegiada de l’Alemanya idealitzada d’abans de la guerra. Buscava compensació per a tant patiment. El personatge va sumant capes a mesura que es va fent adulta, home rere home, fins passats els 30 anys: a la decisió, l’atreviment i la passió s’hi afegeixen l’angoixa, la tristor i el cinisme.

Comportar-se com un home

Angelika Schrobsdorff, casada el 1971 amb el cienasta Claude Lanzmann -el director del documental Shoah -, havia explicat el seu desig desbocat. “Volia poder, exercir poder. He fet mal a molts homes. Em comportava amb ells com un home, i no hi estaven avesats, per deixar-ho passar així com així. Sempre he sortit corrents de cop i volta, sense escenes, sense problemes, res. Simplement fugia”, havia dit a Stern el 2008. El llibre també ho explica amb unes altres paraules: “Si una dona fa la seva vida i no se sotmet de bon grat a l’home, és una histèrica o una neuròtica. Si al llit no reacciona com l’home espera des de la simplicitat i la supèrbia, és una frígida. I si es vol prendre les mateixes llibertats que l’home en l’àmbit sexual, és una nimfòmana. Els amos i senyors tenen una etiqueta per a tot el que fan o són les dones”. I fins i tot així, no hi va haver prou etiquetes per definir la personalitat aventurera i serpentejant d’Eveline Clausen. ¿O era Angelika Schrobsdorff?

L’edició en català és sense censura

Angelika Schrobsdorff va morir el 2016, l’any en què va aparèixer en català i castellà Tu no ets una mare com les altres amb gran èxit de vendes. Tot i que l’original s’havia publicat a Alemanya el 1992, havia arribat a les nostres llibreries a principis d’aquell any en castellà gràcies a Periférica & Errata Naturae. L’editora de La Campana, Isabel Martí, el va descobrir per atzar com una de les seves lectures d’estiu. Va agradar-li tant que el va publicar en català a finals d’any: ha venut 12.000 exemplars en català i uns 50.000 exemplars en castellà. Els homes ha fet un camí similar: es va publicar al març com a Hombres i arriba en català la primera setmana de setembre (amb traducció d’Albert Vitó i Anna Puente), però en una edició molt diferent: sense censurar i amb unes 200 pàgines de més.