BarcelonaRamon Solsona (Barcelona, 1950) explica que, a mesura que es va fent gran, cada vegada té més ganes de fer memòria. "Tots tendim a conservar els records bons. Amb l’edat ve de gust mirar enrere d’una manera serena, fins i tot indulgent, desproveïda d'acidesa", subratlla l'escriptor de novel·les com Les hores detingudes (1993) i L'home de la maleta (2011). Aquest exercici amb el passat alimenta el darrer llibre, El carrer de la xocolata (Proa), un relat fet de les seves memòries i les dels seus germans durant la infantesa i la joventut. "L'època no va ser estupenda, i de fet al franquisme no n’hi perdono ni una, però he fet un llibre amable i divertit perquè em venia de gust recordar allò que em va fer feliç", afirma Solsona.

A l'hora de definir El carrer de la xocolata, l'escriptor el compara amb un cistell ple de cireres. "Quan n'estires una, en surten moltes. És el que m'ha passat amb les meves vivències, però també és el que m'agradaria transmetre als lectors; que cada cirera, cada capítol, els serveixi per construir el seu propi llibre de records", diu Solsona. A diferència de les novel·les, en aquesta ocasió no hi ha un fil narratiu. Cada capítol aborda una temàtica, que van des dels jocs d'infantesa —les bales, els Juegos Reunidos i totes les aventures als patis de les cases— fins a l'arribada de la primera televisió i les visites dels veïns per motius diversos.

La família Solsona —formada pels pares de l'escriptor, ell i els seus tres germans— vivia al carrer Bellver del barri de Gràcia, conegut popularment com el carrer de la xocolata perquè tenia la fàbrica de Cola Cao a tocar. "Tinc amics que m'expliquen que, quan senten olor de xocolata, recorden el meu carrer. La memòria olfactiva és molt potent", assenyala Solsona, que recorda amb nostàlgia la vida veïnal de l'època. "Els nens anàvem d'una casa a una altra. A vegades venia gent a trucar perquè nosaltres teníem telèfon. Hi havia un molt bon veïnatge. Ara, en canvi, quan truquen a la porta sentim entre estranyesa i malfiança", afegeix.

Un llibre de memòries col·lectives

El carrer de la xocolata està escrit en primera persona del singular perquè conté molts dels records que Solsona va viure en la pròpia pell, però també en primera persona del plural. Amb aquest gest estilístic, l'autor engloba les vivències que li han explicat els seus germans: el Carles, el Pep i l'Assumpta. "Abans de començar a escriure, els vaig donar una llibreta a cadascun i els vaig demanar que hi apuntessin anècdotes. Vaig recordar moltes coses i em vaig adonar que la meva germana Assumpta va viure amb un plus de dificultats perquè era una nena", diu Solsona.

L'autor concep El carrer de la xocolata com un llibre de memòries individuals, però també col·lectives. De fet, la dedicatòria inicial diu: "A la nostra generació. A pesar de tot, hem sortit bastant normals". Amb aquesta frase Solsona es refereix, sobretot, a les restriccions de la postguerra i el franquisme, però també al pes del catolicisme i de l'Església en la vida dels infants. "Hi havia aquell enfarfec, aquella obligació d'anar a missa. A l'escola mai ens deien pel nom, sempre pel cognom, i a l'institut érem un número", diu l'escriptor. Malgrat això, El carrer de la xocolata rescata els moments més plaents de la infantesa de forma amena però amb ambició literària. "No m'he pogut estar de jugar amb les paraules i amb allò que transmeten. A casa dèiem botiquín en comptes de farmaciola, pasillo en comptes de passadís, fins que hi va haver el canvi de registre lingüístic, del català popular al català estàndard —subratlla Solsona—. Les paraules tenen un poder d'evocació extraordinari".