Primo Levi en una Europa oblidadissa

Supervivent d’Auschwitz, va escriure per deixar testimoni de l’Holocaust i va avançar alguns perills que encara amenacen el món

Primo Levi en una Europa oblidadissa
Sílvia Marimon
27/07/2019
4 min

El curs 2014/2015 un institut de Castelló va dedicar vuit setmanes a un seminari de lectura sobre Si això és un home de Primo Levi (1919-1987). La professora, Lucía Batalla, explicava que havia escollit aquest llibre perquè Levi mirava d’escriure de manera escrupulosa la veritat, tal com ell la va viure i com la recordava, sense la informació que després es va conèixer sobre els camps de concentració i extermini nazis, i sense deixar-se portar pels sentiments d’odi i venjança. L’experiència de Batalla, que va publicar als Quaderns de Filosofia de la Universitat de València, no és gaire comuna. De fet, Levi no és a la llista de lectures prescriptives dels instituts catalans.

El 31 de juliol farà cent anys del naixement de Primo Levi. N’han passat 73 des que aquest químic i resistent antifeixista va començar a escriure. El seu primer llibre va ser Si això és un home (Edicions 62), i ja mai va parar de publicar. L’escriptor sempre va voler alertar sobre tot allò que podia passar i que ell havia patit entre el febrer de 1944 i el gener de 1945 a Auschwitz i va reflexionar molt sobre com explicar-ho a les noves generacions. ¿Se’l continua escoltant, en una Europa amb certa desmemòria i on hi ha un auge de l’extrema dreta? “No volem saber. És tan simple com això: hi ha una resistència a conèixer la veritat -diu Marta Marín-Dòmine, professora de literatura i estudis de la memòria-. A Levi li va costar moltíssim publicar Si això és un home ”. Levi, tan bon punt va sortir de l’infern nazi, ho va abocar tot en aquest primer llibre, però les grans editorials -entre elles Einaudi- el van rebutjar. Només una modesta editorial va dir-li que sí, però tan sols va poder distribuir 2.500 exemplars que van passar força desapercebuts.

Tanmateix, l’autor volia arribar a molts més lectors, no va defallir i va estar insistint durant anys a Einaudi perquè publiqués el seu testimoni. Finalment ho va fer el 1958, i des d’aleshores no ha parat de reeditar-lo. A Israel el primer llibre que es va publicar del supervivent italià va ser La treva. “S’hauria de llegir a tots els instituts, per la complexitat i la valentia que va demostrar a l’hora d’analitzar i construir el seu testimoni”, diu Marín-Dòmine. És -juntament amb l’escriptor d’origen austríac Jean Améry, que va compartir amb Levi barracó a Auschwitz- un dels testimonis més rellevants dels camps de concentració. “No només vol saber, comprendre -que no vol dir assimilar- el que fa el botxí, sinó que també fa reflexions profundíssimes. Es pregunta si és inútil el testimoni, com arribar a les generacions més joves. Està molt al dia de tot el que passa, i fins i tot parla del narcisisme del testimoni”, diu Marta Marín-Dòmine.

Després de Si això és un home, Levi va publicar molts més llibres: La treva (Edicions 62), El sistema periòdic (Edicions 62), Els enfonsats i els salvats (Edicions 62), La llave estrella (El Aleph), Última Navidad de guerra (El Aleph), Trilogia d’Auschwitz (Edicions 62), Así fue Auschwitz. Testimonios 1945-1986 (Península)... “Els testimonis canvien, es llegeixen de manera diferent en funció del context, però Levi era tan lúcid que no tan sols va descriure l’esperit del seu temps sinó que va avançar temes que encara avui són d’actualitat -explica Alfons Aragoneses, professor d’història del dret a la UPF-. Va reflexionar sobre els problemes de la transmissió de la memòria, de la responsabilitat per aquests crims”.

Primo Levi en una Europa oblidadissa

Aragoneses creu que Si això és un home i, sobretot, Els enfonsats i els salvats han sobreviscut al pas del temps: “Apunta un dels problemes més importants que provoca l’Holocaust, que és la zona gris. ¿Què passa amb aquell grup de persones que són deportats però que col·laboren amb els nazis? ¿Com jutgem els kapos o els membres dels Sonderkommandos que ajuden en el procés d’extermini?” Llegir el testimoni literari de Levi alerta sobre el perill dels discursos racistes, antisemites i excloents de l’extrema dreta. “Els testimonis van ser claus a l’hora de fer evidents els horrors dels camps d’extermini nazis i del gulag soviètic. Fins que David Rousset, Robert Antelme, Aleksandr Soljenitsin i d’altres no van publicar les seves vivències, les societats occidentals no van ser conscients del que havia sigut allò -opina l’escriptora Monika Zgustová-. Quan descriu la vida dels presos, reflexiona alhora sobre la condició humana i el comportament humà en situacions límit. Qui no ha patit una situació extrema d’aquest calibre no pot saber com reaccionaria, si seria un heroi que se sacrifica pels altres o més aviat un covard i un egoista”.

Aragoneses creu que llegir Levi és important per recuperar una memòria no banalitzada i no comercialitzada: “Algunes pel·lícules i novel·les transmeten una memòria banal en què les víctimes estan despersonalitzades. Levi ens serveix per recordar que les víctimes van néixer com a ciutadans, van créixer, es van desenvolupar i després els van assassinar. No eren éssers plans que van néixer víctimes”. Per a Levi, tal com va deixar escrit, la memòria és un deute: “Ho és per a tothom i especialment per als qui hem tingut la mala sort però també, en certa manera, l’aventura de viure experiències fonamentals. Crec que és realment un deure transmetre la memòria de tot allò que hem viscut”.

stats