LITERATURA
Barcelona

“La novel·la negra encara és sexista i cal que això canviï”

La Campana publica 'Una història negra', l'últim llibre d'Antonella Lattanzi, escriptora, columnista i guionista fins ara inèdita en català

Antonella Lattanzi (Bari, 1979) a l’Institut Italià de Barcelona. / MANOLO GARCIA Zoom

“No m’agrada jutjar els personatges a les novel·les, però a Una història negra sí que volia mostrar de quina manera es jutja habitualment les dones”, diu Antonella Lattanzi, escriptora, columnista i guionista fins ara inèdita en català. La Campana en publica el seu últim llibre, Una història negra, que des de l’aparició a Itàlia ha anat guanyant-se la confiança d’editors estrangers i ja són deu els països on es pot llegir.

“Escric sense pensar en el gènere, i en aquest cas diria que pertany al gènere negre, però també hi té molt de pes la família i l’obsessió”, admet. La protagonista de la novel·la és la Carla, una dona de 38 anys que té tres fills i viu en parella, amb el Manuel, atemorida encara pel contacte ocasional amb el pare de les criatures, el Vito, un home que l’havia atonyinat en diverses ocasions. La nit de la festa de la filla petita, la Mara, el Vito no torna a casa i apareix mort al cap d’uns dies en un abocador. El botxí s’ha convertit en víctima. La societat romana reacciona de seguida quan la Carla és considerada la principal sospitosa de l’assassinat. “Les dones hem crescut educades en la cultura del sofriment: si volem ser felices cal que patim -reconeix l’autora-. Jo estic més a prop d’un aforisme de Cesare Pavese que deia: «La gran i terrible veritat és aquesta, que patir no serveix per a res»”.

A Una història negra, la Carla decideix acabar amb la persona que l’ha estat torturant durant dues dècades sense que pràcticament ningú en tingués notícia. “La gent s’erigeix com a jutge sense conèixer de debò què ha passat -diu Lattanzi-. No podem decidir tan fàcilment quan hi ha un crim d’aquestes característiques qui és l’àngel i qui és el dimoni. Fa anys que m’agrada estudiar els processos judicials, tant els grans casos com els petits. És a través d’aquest seguiment que he pres consciència de la complexitat de tot el que passa”. Un dels tocs d’atenció del llibre té a veure amb el gènere al qual pertany: “La novel·la negra encara és sexista i cal que això canviï”. Lattanzi ho diu recordant que les dones “tenen rols molt determinats en aquest tipus de literatura”. La Carla del llibre vol posar les coses difícils al lector, almenys pel que fa a culpabilitzar-la o no.

Fugir del mal ambient de casa

“Una de les preguntes que em faig a Una història negra és si la violència genera violència -planteja-. Dels tres fills de la Carla i el Vito n’hi ha dos d’adolescents, la Rosa i el Nicola. Han viscut forçosament un ambient de violència terrible a casa. Tot i així, encara que el pare pegués a la mare, estan molt units i lluiten per no convertir-se en persones com el Vito”. Lattanzi veu que la majoria de personatges de la novel·la “viuen relacions d’interdependència”. “És difícil escapar d’aquests contextos tan morbosos”, assegura. L’autora treballa en l’adaptació televisiva d’aquesta última novel·la, la tercera de la seva trajectòria, que ha estat precedida per Devozione (2010) i Prima che tu me tradisca (2013), totes dues publicades a Einaudi.