Barcelona"I tinc amics / molt més valents més antics / que jo i per dins són molt més rics", recita Enric Casasses a l'Ateneu Barcelonès, fragment d'un dels setze poemes llargs inclosos a Soliloquis de nyigui-nyogui, publicat per Edicions 62 i que suma 530 pàgines. El dedica a "l'amic protagonista i company d'aventures" Víctor Compta, que va morir el 2018, i gràcies al qual Casasses va publicar per primera vegada, a la revista Druïda: primer va arribar La bragueta encallada (1972) i, una dècada després, La cosa aquella (1982), que no arribaria "al circuit comercial fins a l'edició d'Empúries, el 1991", segons recorda l'editor Jordi Cornudella.

"Feia molts anys que alguns dels poemes d'aquests Soliloquis no es podien trobar enlloc, tret de les biblioteques i algunes llibreries de vell. La cosa aquella n'és un exemple, però també hi ha Desfà els grumolls [1994] i Plaça Raspall [1998] –afegeix–. Sempre que l'Enric em porta un llibre tinc la mateixa sensació que devia tenir l'editor de Foix, Carner o Riba. És una alegria molt grossa que saps que serà compartida per molts lectors i que els farà passar grans estones. És una sort immensa, ser contemporani d'ell".

Contra "la baixada metafísica de pantalons"

Casasses encapçala el volum amb un pròleg en què reconstrueix la composició dels poemes, que arrenca el 1977 i arriba fins al 2020, amb el fins ara inèdit a pes de braços. Tant a la nota inicial com al poema final no hi ha ni una sola majúscula. "Mentre no s'acabi la repressió política, només escriuré en minúscules", diu l'autor. Al poema, escrit durant el confinament en un pis de Barcelona, on va viure durant uns mesos amb la seva mare, hi escriu: "la llibertat / és impossible / d'eliminar / perquè rebull / al moll de dins / de lo més íntim / del teu cervell".

La defensa de la llibertat per part d'Enric Casasses és col·lectiva, però també –i sobretot– individual. És per aquest motiu que no aplica els últims canvis en relació amb els diacrítics i defensa "un dels lingüistes més intel·ligents i avançats del segle vint", Pompeu Fabra. "Li agradava la precisió clara i neta, però també tenia una sòlida base filosòfica i més pròpiament metafísica –explica al llibre– que fa que la seva tria dels diacrítics accentuï sóc, accentuï és i accentuï són, i accentuï dóna del verb donar i vénen del verb venir, i em semblaria una traïció, un retrocés i una complicació renunciar-hi, seria una baixada metafísica de pantalons".

"Estem aquí de suplents"

Soliloquis de nyigui-nyogui no és el primer llibre que Enric Casasses publica després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El va precedir fa un any assagets (Edicions Poncianes, 2020), centrat en l'elogi de tres figures, la de l'arquitecte Antoni Gaudí i les dels compositors Niccolò Paganini i Josep Blanch i Reynalt. "Poca broma, des de fa més d'un any porto l'honor a sobre", diu Casasses. La ironia que l'acompanya gairebé sempre li permet recordar també que des de l'inici de la seva trajectòria ha tingut presents unes paraules de Byron, en què recorda que aquella lira, "en altre temps divina", a les seves mans "ha degenerat". "Que estem aquí de suplents ho tinc molt clar –diu– D'aquí ve la idea del títol del llibre, Soliloquis de nyigui-nyogui".

A més de l'inèdit recent a pes de braços, el volum presenta un fragment de deu pàgines de La cosa aquella que mai abans s'havia publicat, la forma primera de Plaça Raspall –amb diferències respecte al que es va publicar a Empúries– i novel·la de referències, el primer capítol, de 50 pàgines, d'una novel·la en vers "començada i prou" el 1988. "M'ha sorprès la sensació d'haver fet tanta cosa pensant que no havia fet res", admet Casasses. L'opinió de Jordi Cornudella és força diferent: "No és gens freqüent que un poeta que ha escrit sonets, prosa poètica, cançons i moltes altres formes també hagi tocat, i tantes vegades, el poema llarg, que és molt diferent". Des de l'escriptura de La cosa aquella el 1977, Casasses no ha deixat mai de banda aquest format, que al present volum també inclou Oda a Espanya –inclosa a Descalç (Emboscall, 2002)– i poemes narratius com Que dormim? (2002), Som a l'era (2011) i T'hi sé (2013). Hi haurien pogut entrar el "llarguíssim poema inèpic" uh (1997) i poemes teatrals com Do'm (2003) i Monòleg del perdó (2004). Casasses els ha deixat fora perquè "són d'altres veus, d'altres menes, d'altres àmbits".

Tot i que el pròxim pas editorial d'Enric Casasses sempre és imprevisible, Cornudella voldria "ajuntar tots els sonets" que el poeta ha escrit. "En tinc un bon tou, i més o menys se n'ha publicat la meitat", reconeix l'autor, que va conrear aquesta forma sobretot entre el 1983 i el 1988, i que es poden llegir en llibres com No hi érem i Començament dels començaments i ocasió de les ocasions.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Soliloquis de nyigui-nyogui a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.