Barcelona“Cap a les acaballes de l’any 12 vaig decidir o el destí em va decidir que escriuria TOT SOL però quan tot just n’havia fet un parell de fragmentets i mig (que es poden veure al principi d’aquest mateix llibre), quan el dau de la primera tirada encara no s’havia aturat i encara rodolava, vaig allargar la mà i vaig trobar un braç i em vaig trobar en companyia”. Així arrenca el “petit historial” d’El nus la flor, llibre que es basa en la llibreta que Enric Casasses va portar a Edicions Poncianes a principis del 2018 després de treballar-hi durant tres anys. Va ser la primera vegada que el poeta, “que sempre havia topat amb el disseny de les col·leccions” on havia publicat, va trobar una editorial disposada a fer servir diverses tipografies i mides de lletra, a incloure dibuixos seus, quadres d’altres autors i tot el que fes falta per donar forma al volum que imaginava.

Un any després de publicar-lo, Casasses ha sigut reconegut amb la Lletra d’Or, un dels premis literaris més veterans i prestigiosos del panorama català: es lliura anualment des del 1956 i ha reconegut obres de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Quim Monzó i Lluïsa Cunillé, entre altres autors. Aquest divendres Casasses ha rebut el guardó, dissenyat pel joier Manel Capdevila –un botó de solapa d’or que representa la lletra grega fi, símbol de l’equilibri – després d’escoltar la glossa de Sílvia Bel en nom del jurat. “Una vegada que havia de preparar una lectura de textos de Ramon Llull vaig trucar a l’Enric i em va dir que aquell dia no em podia atendre, perquè l’havia enxampat escombrant el pis –ha explicat–. L’endemà vam parlar i el que em va dir de Llull va fer que el que em semblava impossible d’entendre es tornés quotidianitat”. Bel ha descrit El nus la flor com una sèrie “d’exercicis de màgia pràctica” tan enlluernadors com aquest: “déu / doncs / no se’n va sortir / volia fer individus immortals / i no se’n va sortir / i / doncs / va fer / espècies / amb llavors (Déu, doncs).

“Li vaig dir a la Sílvia que havia d’escombrar abans no es fes fosc perquè és una superstició antiga: no has de remenar la pols a l’hora dels follets”, ha aclarit Casasses. Abans de recitar un poema escrit el gener del 1987, l’autor ha donat una explicació sobre què escriu i per què: “La cosa meva és el dir que es transforma en un esdevenir que esdevé pràcticament un estriptis i acaba connectant amb el misteri de tot que ets tu”. La proposta literària d’Enric Casasses s’ha expandit en una trentena llarga de llibres i discos i en centenars de recitals. Aquest 2020 publicarà el disc Orbiten amb Don Simon i Telefunken i reeditarà, a Llibres del Segle, Coltells (1999). També prepara una edició de poemes de Víctor Català.

“Des que vam publicar El nus la flor a finals del 2018 ha sigut un llibre molt estimat i ha tingut una gran acollida –ha dit l’editor de Poncianes, Jordi Carulla Ruiz–. Ens ha ajudat a tornar a donar empenta al nostre projecte, i aviat publicarem un assaig d’Arnau Pons i una traducció d’Henri Michaux, Connaissance par les gouffres”. “La gira del disc encara dura”, afegeix Casasses. Entre els 47 poemes que ha musicat Daniel Ariño i que canta Maria Mauri o recita Casasses n’hi ha un que fa així: “Molt endarrere a l’altre cantó del teu riure / per l’horitzó allà lluny passen tristors / i aquesta nit el cel als vidres / brilla i és fosc”.