Barcelona"Imre Kertész diu que té nostàlgia del camp; jo no en tinc, no em sembla justa. La meva única nostàlgia era recuperar la llibertat, i un cop aconseguida la confrontaria amb allò que s'esperava que eren els camps de concentració", explicava Boris Pahor el 2009, durant la reedició d'un dels seus llibres més coneguts, durs i escruixidors, Necròpolis (Pagès Editors / Anagrama), sobre la seva experiència al camp de concentració de Struthof-Natzweiler, l'únic situat en territori francès. Pahor, un dels autors més destacats de la literatura eslovena del segle XX, ha mort als 108 anys a Trieste, la ciutat on va néixer el 1913. Deixa una obra narrativa, extensa i reconeguda, de més de 40 títols, que té la capacitat de convertir en literatura el testimoni personal sobre l'experiència als camps.

“El feixisme havia prohibit que es parlés i escrivís la meva llengua a Trieste", recordava l'escriptor amb la veu ferma i decidida que convertia qualsevol entrevista amb ell en una experiència catàrtica. "Als set anys vaig veure com cremaven la Casa de la Cultura de Trieste i amb això s’acabava la llibertat per als eslovens –explicava el 2016 durant un viatge a Palma de Mallorca– El 1922 ens van prohibir l’eslovè, la nostra llengua: parlar-la, llegir-la o estudiar-la. Van destruir els llibres, es volia eliminar qualsevol presència eslovena". 

Delatat pel col·laboracionisme eslovè

Pahor va ser perseguit pel règim de Mussolini per la seva pertinença a la minoria eslovena de Trieste, i més endavant ho seria per Hitler a causa de la seva militància antifeixista. "Quan va començar la Segona Guerra Mundial, a Eslovènia de seguida es va organitzar un front polític armat transversal contra el nazisme: hi havia des de comunistes fins a democratacristians —diu la crítica literària i escriptora Simona Škrabec, que el 1997 va publicar la traducció catalana de Necròpolis a Pagès Editors i, més recentment, el recull de contes La pira al port (Periscopi, 2020)–. A Pahor, que era un lluitador antifeixista, el van delatar els eslovens col·laboracionistes".

Detingut per la Gestapo, va ser internat a Struthof-Natzweiler el 1944, i es va aconseguir salvar de la mort treballant a l'hospital com a infermer i intèrpret d'un metge francès i d'un altre de noruec. "Quan vaig tornar a casa, la meva germana havia mort amb només 28 anys, de tisi –feia memòria–. No entenia per què el meu pare li portava flors a la tomba: als camps havia mort tanta gent i ningú no els havia portat mai flors, ni tan sols tenien tomba… Em semblava un sense sentit". L'únic que va saber fer Pahor per exposar i assimilar el dolor va ser provar de convertir el seu testimoni personal en literatura. Escrivia els seus relats i novel·les mentre treballava com a professor d'italià en un institut de Trieste. Va debutar el 1948 amb Moj tržaški naslov (La meva adreça de Trieste, 1948), i entre els seus primers llibres destaquen també Mesto v zalivu (Un lloc a la badia, 1955) i Onkraj pekla so ljudje (Hi ha gent més enllà de l'infern, 1961).

"El feixisme és un mestre escopint a la cara d’una alumna"

El 1965, quan tenia 52 anys, va escriure la seva obra mestra, Necròpolis. "Quan vaig publicar el llibre, l’any 1967, a Eslovènia ja tenien prou feina a donar a conèixer els autors del país, i tot i que un amic piamontès em va traduir el llibre a l’italià no vaig aconseguir que cap editor me’l volgués publicar –recordava–. Un escriptor de la minoria eslovena de Trieste deia –i encara diu– ben poca cosa als italians, que a més se sentien incòmodes per algunes consideracions sobre el feixisme que hi surten. «El feixisme és un mestre escopint a la cara d’una alumna», hi escric”. Va costar dècades que Necròpolis aconseguís la repercussió que mereixia: de fet, no va ser fins a la dècada dels 90, quan ja superava la vuitantena, que l'autor va començar a ser reconegut a Europa com una de les veus més destacades que narren l'experiència als camps, juntament amb les de Primo Levi, Robert Antelme, Jorge Semprún, Elie Wiesel, Imre Kertész, Joaquim Amat-Piniella, Charlotte Delbo i Jean Améry.

"Quan va publicar Necròpolis, a la Iugoslàvia de Tito el discurs era que s'havia guanyat la guerra i no interessaven els testimonis sobre els camps nazis –explica Škrabec–. A Europa, tret d'algun exemple de literatura documental sobre l'experiència, la literatura sobre el tema tampoc interessava gaire". Pahor va publicar, durant anys, "en editorials molt diverses, disperses i marginals". "La seva postura marcadament anticomunista no el va ajudar –continua la crítica literària–. Amb la caiguda del mur, Pahor va passar a convertir-se en heroi de la història eslovena i europea".

Škrabec remarca dues especificitats del testimoni de Pahor. "D'una banda, no era jueu ni comunista; per tant, la seva persecució va tenir a veure amb la voluntat del nazisme d'exterminar el que fos, era una indústria de la mort –diu–. De l'altra, la seva experiència concentracionària més llarga va ser a Struthof-Natzweiler, l'únic camp de concentració francès. Necròpolis és un dels pocs exemples que en parla des de la literatura". Tot i ser un dels autors més importants de la literatura eslovena del segle XX, Pahor sempre va viure a Trieste. "Ell era un eslovè de Trieste –diu–. Per a ell, Eslovènia no era un espai natural. És un país amb una part mediterrània minúscula i una altra de centreeuropea molt dura. Ell era del litoral i la seva cultura de referència era la italiana". Škrabec voldria continuar traduint Boris Pahor al català. Té al cap una novel·la sobre la infantesa de l'autor, molt present també als contes de La pira al port. També recomana una altra novel·la d'arrel autobiogràfica, La lluita amb la primavera, on l'escriptor narra "el retorn a Trieste a través de França, on va passar una temporada en un sanatori per a tuberculosos i explica una història d'amor que va aconseguir mantenir-lo amb vida".