BarcelonaQuan la idea d'escriure sobre l'amistat començava a rondar-li pel cap, Marta Vives (Reus, 1976) va topar amb una història insòlita: la de dues dones, una amb una malaltia terminal i l'altra amb una casa magnífica a tocar del mar. La primera buscava un lloc on acomiadar-se de la seva família durant un mes i la segona li va oferir la seva llar. No es coneixien de res, però en aquelles quatre setmanes es van convertir en amigues. "En una època dominada per les xarxes socials, en la qual sembla que tots tenim molts seguidors, s'està pervertint la idea d'amistat. És un vincle que, quan és de veritat, el reconeixes perfectament. El definim des de la intimitat, una mica com la religió i la fe", explica Vives, que és escriptora i periodista de Catalunya Ràdio. Aquella història entre dues desconegudes la va fascinar i se la va fer seva com un dels quatre relats del llibre Tens la força de totes les coses (Ara Llibres).

"Hi ha amistats que ni les tries ni les busques, et venen a trobar", diu Vives. D'això parla el seu segon títol, que arriba tres anys després de Diguem-ne amor. Allà recollia les històries d'amor reals de dotze testimonis que van ser la llavor de les columnes Amor i pebre al suplement Diumenge de l'ARA. A Tens la força de totes les coses, Vives captura els vincles entre dones de generacions diferents que, d'alguna manera o altra, s'han trobat i s'han convertit en peces clau de les seves vides. Les protagonistes del segon relat, per exemple, són un grup de dones d'un poble petit amb "una fortalesa entre elles molt especial", afirma Vives.

Un viatge a Beirut i una mort sobtada

A partir de les històries, l'escriptora s'endinsa en temes com la maternitat, el dol perinatal, la cura dels pares quan es fan grans i la gestió d'una absència sobtada. Ho fa amb la realitat com a àncora —totes les narracions parlen de fets i persones reals— però jugant amb la ficció. "La base periodística, el fet de buscar històries i entrevistar les protagonistes, és el que em dona seguretat. Després escric fixant-me en alguns detalls en concret, fent entrellaçar un relat amb l'altre", assenyala l'autora. El tercer relat és el més personal: Vives ficciona el viatge a Beirut de tres amigues i fa un doble homenatge a Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), de Marta Orriols, i a Aliades (Ara Llibres, 2023), de Txell Feixas.

Però el més difícil d'escriure va ser el quart: la història d'una nena de dotze anys a qui se li acaba de morir, de forma sobtada, la seva millor amiga. "D'una manera o altra, totes les històries toquen la maternitat, sigui la relació amb els fills o la relació amb els pares", apunta Vives. A l'última narració, l'escriptora volia reflectir "una mare que no et soluciona res ni et salva, perquè no pot". Davant del dol i la profunda sensació de pèrdua de la filla, la mare és incapaç de mentir. "Ella no té respostes. Només pot ser-hi, amb la seva filla, fer-li costat en un moment de màxima vulnerabilitat", explica.

Tens la força de totes les coses pren el títol d'un vers d'Enric Casasses i estructura els relats a partir d'un altre vers del mateix poema, en què parla de la mar, els volcans, els arbres i la veritat. El poema en qüestió va ser un regal de la lingüista Carme Junyent a Vives. "Poc abans de morir, em va enviar el poema perquè el llegís al seu funeral. Jo no el coneixia i em va semblar que definia molt bé la Carme", recorda l'escriptora. Amb ella compartia una bonica amistat que ha estat, inesperadament, l'espurna per al llibre.