Llegim 16/01/2021

Marcel Proust encara amaga misteris per resoldre

Es publiquen vuit contes inèdits en què l'escriptor parla de l'homosexualitat i del que representava

4 min
Marcel Proust

BarcelonaÉs un dels escriptors més estudiats de la història, però això no treu que un segle després de la seva mort encara apareguin sorpreses sobre Marcel Proust (França, 1871-1922). L'última arribarà dijous vinent a les llibreries en forma de recull de relats i de la mà de l'editorial Lumen: El remitente misterioso y otros relatos inéditos treu a la llum textos de l'autor francès inèdits fins ara que, de moment, a Catalunya només es podran llegir en castellà.

Durant molts anys, els acadèmics i estudiosos de Proust van donar per fet que tota la seva obra era pública i coneguda. La neboda de l'escriptor i hereva del seu llegat, Suzy Mante-Proust, va donar l'arxiu de Proust el 1962 a la Biblioteca Nacional de França, on ha estat –i encara és– estudiada per nombrosos especialistes. Un temps abans, entre els anys 40 i 50, l'editor Bernard de Fallois deia que havia trobat una sèrie de relats curts a l'arxiu de Proust que havien sigut descartats del recull Els plaers i els dies (1896) i que no s'havien arribat a publicar mai. De Fallois va escriure un assaig titulat Proust avant Proust (que no està traduït ni al català ni al castellà), en què feia referència "a tots aquests contes, trossos de contes, documents i esborranys que havia trobat a l'arxiu", explica el president de la Societat Catalana d'Amics de Marcel Proust, Amadeu Cuito. Ara bé, la primera part de l'assaig, en què parlava dels contes inèdits que ara aterren a les llibreries, va desaparèixer –juntament amb els relats– sense arribar a publicar-se mai.

Els seguidors proustians van conviure durant dècades amb el dubte de si aquests contes existien o no, i de si eren esborranys de relats ja publicats o bé històries noves i desconegudes. El dubte es va esvair fa uns mesos, quan els contes van publicar-se a França de la mà de l'editor Luc Fraisse. En diverses entrevistes, Fraisse explica que els relats formaven part de l'arxiu de De Fallois, que va morir el 2018. Són nou contes (vuit inèdits) escrits en la primera etapa de Proust com a escriptor, entre el 1892 i el 1893, i tenen l'homosexualitat com un dels temes clau.

Milers de cartes mai publicades

L'aparició d'aquests textos obre la porta a una nova incògnita: ¿encara queden inèdits de Proust? Cuito és bastant escèptic pel que fa a aquesta qüestió. "Luc Fraisse ha dit en alguna ocasió que encara en queden. Potser en alguns papers perduts de l'arxiu de De Fallois, però és difícil", diu. En canvi, sí que existeixen moltes cartes de l'escriptor que mai no han sortit a la llum. "Els que tenen correspondència inèdita de Proust se la queden per un valor mercantil, ja que si es publiquen perden valor. És una de les coses aberrants que passen en el món del col·leccionisme", lamenta Cuito, que diu que hi ha "milers de cartes de Proust que encara circulen sense haver-se publicat mai".

De tant en tant, alguna d'aquestes cartes es fa pública i revela detalls, anècdotes i curiositats de l'escriptor francès. El 2016, per exemple, van aparèixer quatre epístoles en què Proust expressava la seva passió per Pierre de Polignac, l'avi d'Albert II i actual príncep de Mònaco. I el 2017 una sèrie de cartes delataven que Proust va pagar als diaris francesos perquè li publiquessin crítiques elogioses de la primera part de la seva obra mestra, A la recerca del temps perdut. "Una part de la correspondència de Proust amb l'escriptor Lucien Daudet, que se suposa que va ser amant seu, es va vendre a una fundació suïssa i queda a l'ombra, perquè volen conservar-les sense publicar-les", explica Cuito, que precisa: "Moltes de les cartes tenen un interès literari minso. Són interessants les que va escriure a l'editor o als crítics. Però la carta a la portera, per exemple, no interessa per res".

L'amor i la infelicitat

La publicació d'El remitente misterioso y otros relatos inéditos ha posat el focus en com l'escriptor pensava i convivia amb l'homosexualitat. Si bé fa temps que aquest fet és públic, als contes Proust aborda la qüestió directament i centrant-se en la consciència de la tragèdia o la maledicció que això suposava per a la societat de l'època. El filòsof Víctor Gómez Pin assenyala que, al llarg de la seva obra, "Proust descriu des de dins el que suposa la interiorització del menyspreu per un tret que ell, fins al moment, considerava part del seu ésser". Ja a A la recerca del temps perdut, Proust situa "personatges homosexuals explícits com el baró de Charlus", diu Gómez Pin, que afegeix que "les pàgines de la Recerca són les més cruels i les més lúcides sobre la interiorització del menyspreu per la condició d'homosexual".

La professora de teoria i història de l'art de la Universitat Pompeu Fabra i autora del llibre Cinco lecciones de amor proustiano (Siruela), Estela Ocampo, no creu que Proust descartés aquests textos per aquesta temàtica. "La seva família sabia que era homosexual, encara que no ho exposés públicament. Però les narracions no aborden la qüestió d'una manera gaire detallista ni amb profunditat", assenyala Ocampo. Aquestes primeres narracions "connecten amb l'obra final de Proust" i evidencien que "ja tenia les idees molt clares" sobre l'amor. "Preval la idea que l'amor mai porta a la felicitat. Proust parla del patiment associat als amants, siguin heterosexuals o homosexuals. Està convençut que els amors no duren més de dos anys i que sempre acaben en desamor", diu Ocampo. Tot i això, com després acabarà fent a la Recerca, sempre salva l'amor. "Ell creu que no hi ha cap altra experiència que pugui proporcionar tanta riquesa com és la relació amorosa –indica Ocampo–. Aquests primers textos no tenen la profunditat i l'elaboració de la Recerca, però les idees que movien Proust hi són des del principi".

stats