BarcelonaFa bastants anys, mentre visitava un museu, l’escriptor Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va quedar captivat per una petita estampa que encara recorda tot sovint: un pare acompanyava el fill gairebé adolescent per les sales de l’exposició i, entre quadre i quadre, el jove somiava que quan fos gran ell també seria artista. "Per al fill tot era «jo, jo, jo» i per al pare, en canvi, «ell, ell, ell». Em va colpir aquesta asimetria, que no he comprès del tot fins que jo també he sigut pare", explica Baixauli. Aquesta anècdota és "l’espurna" que ha motivat Cavall, atleta, ocell (Periscopi), l’última novel·la de l’escriptor valencià, que va arribar a les llibreries la setmana passada i està tenint una rebuda espectacular. Baixauli, que el 2020 va guanyar el premi Llibreter amb Ignot, aborda ara la relació conflictiva entre Alapont, un fuster que mena una vida més aviat ordinària, i el seu fill Aristides, que viu una adolescència problemàtica, marcada per la mort de la mare. 

"Tant el pare com el fill tenen raó –diu l'autor–. És lògic que Aristides se senti una mica oprimit pel pare i, a la vegada, entenc que Alapont tingui por que el fill es malbarati". Tot i que pensa que "els fills sempre han sigut un tema conflictiu", Baixauli creu que la tecnologia ha accentuat el repte que suposa educar un infant. "No podem controlar la tecnologia, ens domina i té conseqüències imprevisibles, per a bé i per a mal", diu l'escriptor, que creu que "tothom està una mica desconcertat" per l'impacte de les pantalles en les nostres vides i, especialment, en les dels joves. "Si hagués de donar un consell a algú que serà pare, li diria «No tinguis por de ser rigorós amb els fills»", afegeix.

Tots els llocs que apareixen a Cavall, atleta, ocell són familiars per a l'autor, que recorre a la vida quotidiana per tramar les seves històries. "No escric sobre assassinats, ni guerres, ni violacions –explica–. Qualsevol vida és rica en conflictes, no cal adulterar-la. Viure és conflictiu, només la mort és quietud i calma". Ara bé, Baixauli ressalta que el que escriu no és autoficció. "La meva vida exterior és anodina, faig coses molt ordinàries", diu l'escriptor, que es decanta per inventar altres realitats. "La imaginació és una pugna contra els límits que neix de l'inconformisme, de la insatisfacció i, sovint, també de la desesperació", afegeix. A part de la imaginació, Baixauli té com a motor creatiu una certa perplexitat envers el món: "La vida és un continu de sorpreses, hi ha moltes coses que no acabo d'entendre i quan escric m'ho miro tot com si fos la primera vegada".

Un univers literari molt propi

Baixauli té el lector acostumat a unes novel·les fragmentàries, enigmàtiques, que s'expandeixen lentament i de manera desordenada. En paraules seves: "Escric novel·les laberíntiques, com trencaclosques". Aquesta vegada, però, s'ha trobat escrivint una història lineal. "No m'havia passat mai", explica l'autor, que al mateix temps reconeix que tots els seus llibres "són branques d'un mateix arbre, capítols d'una mateixa obra".

"Quan començo un llibre nou intento fugir de mi, penso que no tindrà res a veure amb els llibres anteriors, però quan l'acabo, després de quatre o cinc anys i havent-ne fet més de deu versions, sempre torno a ser a casa", afegeix. Baixauli ha aconseguit crear un univers literari molt propi, en què conviuen uns motius i uns personatges que es repeteixen novel·la rere novel·la. "És el mateix que feien directors com Woody Allen, Andrei Tarkovski i Ingmar Bergman, que triaven sempre els mateixos actors. Quan has trobat un personatge que dona joc, el tornes a cridar. I tots sempre diuen que sí", diu.

El cinema, la música, l'arquitectura i la pintura (que Baixauli compagina amb la literatura) amaren transversalment la novel·la, que porta per títol una frase del cineasta Robert Bresson. Aquestes tres paraules "ens recorden la importància del tempo, la respiració, la gestió del ritme, que són essencials en qualsevol obra d'art", segons l'autor.