Barcelona “Ho sentim, les entrades s’han esgotat en tres minuts”. Abans que s’anunciés oficialment que l’escriptora Maggie O’Farrell visitaria el CCCB, les entrades ja s’havien exhaurit. Una setmana abans, el centre va anunciar que en posaria unes quantes més a la venda, i van durar això, tres minuts. Hi havia tanta expectació per veure-la que el CCCB va retransmetre la presentació, i des que l’han penjat a xarxes no para d’acumular visites. I més que en tindrà, perquè dimarts l’escriptora va estar absolutament fabulosa, cosa que confirmaran les 450 persones que omplien l’espai.

Jo tenia una perspectiva privilegiada, perquè vaig ser l’encarregada de conversar amb ella. És tan encantadora! Vam començar parlant de la seva última novel·la, El retrat de matrimoni (Trad. Marc Rubió, Ed. L’Altra / Trad. Concha Cardeñoso, Libros del Asteroide). Després de llegir el poema My last duchess, de Robert Browning, que parla de Lucrècia, filla del duc de Mèdici, morta als 16 anys, l’autora es va preguntar si aquella devia ser una història real. Va fer una cerca mínima, i diu que mentre es descarregava al seu mòbil (“merdós”) l’únic quadre que representa Lucrècia, va saber que tenia la seva següent novel·la. Ja a la primera pàgina, la protagonista sospita que el seu marit la vol matar. Som al segle XVI, en ple Renaixement, i el seu pare l’ha casat amb Alfons d'Este, duc de Ferrara. Se sap molt poc de la història real de Lucrècia, però la llegenda diu que va ser assassinada pel seu marit pocs mesos després de casar-s’hi, quan efectivament només tenia 16 anys. O’Farrell li dona veu, li crea una història, plena d’esperança i de resiliència, i inevitablement hi va establir un lligam. “Et connectes emocionalment amb els personatges, i encara més si són reals. Vaig anar a deixar flors a la seva tomba, i em vaig posar a plorar!” Ho va dir rient, però amb una emoció que va posar els pèls de punta a tothom.

No sempre té tan clar, O’Farrell, quina novel·la escriurà. Va explicar que, abans de Retrat de matrimoni, n’estava preparant dues alhora, en dos escriptoris diferents. L’anterior, Hamnet, feia 30 anys que la volia escriure, però sempre l’anava deixant. Quan estudiava, va descobrir que Shakespeare tenia un fill, que va morir amb 11 anys, i que es deia Hamnet. Ella, que aleshores era una lectora apassionada de Hamlet (en aquella època, va dir, ens l’hem d’imaginar vestida de negre i amb tones d’eyeliner), va quedar fascinada per la història. Va pensar que l’escriuria, però esclar, quina bogeria, quina temeritat escriure sobre Shakespeare! Hi havia un altre motiu que feia que ho anés posposant: “Per una superstició absurda, no volia fer-ho fins que el meu fill tingués dotze anys. De fet, ell deia que es quedaria sense festa d’aniversari, perquè el dia que els fes jo em posaria a escriure com una boja. Va tenir festa, que consti!” No li agrada fer sempre el mateix: “Tot i que, de tota manera, cada llibre és diferent, com els fills. Tens el primer, i intentes cuidar-lo, mantenir-lo viu, que no caigui per les escales. Arriba el segon, i penses que ja ho saps fer. Però, mare meva, és una persona totalment diferent! Amb les novel·les passa igual, cadascuna arrossega les seves pròpies alegries i preocupacions.”

Quin gust, escoltar-la. Esperem que torni aviat. Estarem atents a les entrades!