Barcelona“Necessitem la por com a motor per viure: si no existís la mort, ens faria por la immortalitat”, diu l’escriptora Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984). La seva última novel·la, Deimos, que acaba de publicar Males Herbes, ens situa en una illa remota on els habitants estan condemnats a viure per sempre. “M’interessava que el terror fos un lloc”, diu Pietrelli, que ha batejat l’illa com el déu Deimos, un dels fills d’Ares i Afrodita. Quatre anys després de guanyar el Premi Lletra d’Or amb Lítica (Males Herbes, 2019), Pietrelli presenta ara una novel·la lírica i fantàstica, amb un aire mediterrani que l’apropa als mites de l’antiga Grècia. 

L’illa de Deimos és “un lloc extrem, fosc i brillant al mateix temps, on la vida pesa massa”, explica l’autora, que quan escriu intenta “estirar les preguntes al màxim per veure fins on poden arribar”. Després de viure una dècada a Mallorca, li interessava parlar de les illes com “un espai tancat, amb limitacions”, però també “amb un sentiment de pertinença molt fort que en altres llocs potser s’ha perdut”. 

“Cada dia morim una mica”, diu Pietrelli. Des de dones vestides de dol per la desaparició de la mort fins a enterradors sense feina, la novel·la juga amb les expectatives per fer-nos adonar que “la mort marca moltíssim la nostra manera de viure i relacionar-nos amb els altres”. Tot i això, la novel·la també incorpora “picades d’ullet a la vida”, com les figures de la mare absent i la llevadora. "Reconciliar-te amb la teva mare vol dir reconciliar-te amb tu mateixa", afegeix.

"El mite fa que les teves paraules ressonin més"

Quin sentit té, la memòria, quan conviu amb l'eternitat? "A Deimos els records són un llast; els nostres cossos poden contenir records perquè sabem que un dia morirem". I afegeix: "En un món immortal, totes les històries són parcials". En aquest sentit, es fixa en elements tel·lúrics amb milers d'anys d'antiguitat: "La memòria d'un arbre o d'una pedra no és comparable amb res; la naturalesa té capes i capes d'històries i emocions que es retroalimenten".

La novel·la s'emmiralla en les rondalles mallorquines, però també en la mitologia clàssica, amb referències com Penèlope esperant Ulisses, el viatge d’Orfeu a l’infern, el personatge d’Ismene i els cants dels aedes. “M’agrada rebuscar en el mite, que conté la llavor de tot —diu Pietrelli—. Ens n’hem oblidat una mica, l’hem silenciat, però en realitat sempre hi és, encara que sigui de manera subterrània. Tot el que expliquem de manera científica, abans es va explicar a través del mite”. A més, segons l’autora, “el mite ajuda a aconseguir que les paraules ressonin més enllà del que estàs explicant, que les frases et quedin més a dins”. 

Pietrelli es considera "sintètica", amb una manera de treballar que consisteix en "anar polint, polint i polint". "Sempre he tingut una obsessió malaltissa pel llenguatge, per la manera com diem les coses, i també per la musicalitat de les paraules", diu l'autora. I ho rebla amb un desig: "Espero que la novel·la soni bé, que sigui bonica llegida en veu alta".